Humboldt i el naturalisme (i II)

El fabulós viatge de Humboldt i Bonpland va començar en arribar a les Antilles, visitar Cuba i després l’actual Veneçuela, que van travessar, entrant a zones inexplorades plenes de perills, geogràfics, animalístics de grans bèsties (caimans, pumes, vampirs, serps, etcètera) i insectívors. Van passar gana, picadures d’insectes, malalties infeccioses (febre tifoide, possiblement malària, diarrees, etcètera) mentre recopilaven plantes i animals desconeguts (les mones melanocèfales). Descobriren el curare i altres plantes en nombre de 1.600, que van descriure i anomenar. Sabien pels indis de l’existència d’un canal (Casiquiare) que comunica dos sistemes fluvials colossals entre el riu Orinoco i l’Amazones que personalment van navegar i sofrir com mai pels milions d’insectes. Tot va estar documentat en un diari i llibres que més tard va redactar Humboldt en persona. També els va atraure una muntanya immensa, el Chimborazo (6.410 metres), de la qual van fer el cim, i altres volcans (Pichincha, Cogopaxi), tribus d’indis caníbals primitives i missions de frares, verdaders herois que predicaven la fe cristiana a gent molt primitiva i salvatge en llocs recòndits i perduts.

L’expedició a Amèrica del sud es va donar per acabada en salpar el 15 de febrer del 1803 de Guayaquil, en direcció Mèxic. Aquesta era la colònia més avançada, on les comoditats de l’allotjament i del menjar van ser una veritable recuperació de tantes penalitats sofertes a la selva. Van aprofitar el temps visitant las mines de plata de Taxto i Guanajuato i la restes de la cultura asteca.

No podien marxar d’aquella zona sense visitar l’Amèrica del nord. Humboldt, educat en les idees del liberalisme, no podia tornar a Europa sense visitar i presentar els seus respectes al president Thomas Jefferson, així que van tornar a salpar de l’Havana rumb a Filadèlfia. La Societat Americana de Filosofia, de la qual Jefferson era el president, i altres membres els van acollir fent-los membres i hostes d’honor.

El segon dia d’estada a Amèrica del nord el van convidar a dinar a casa del president, on van tenir l’oportunitat de conèixer-se i admirar-se personalment. Jefferson considerava Humboldt l’home més savi de la seva edat i aquest darrer admirava el polític per les seves idees liberals i per l’obra política.

En arribar a París Bonpland va marxar a La Rochelle, a casa del seu germà, i Humboldt va ser rebut com un heroi. Es va posar immediatament a treballar, classificant tot el material recollit, i a escriure el seu viatge de sis anys, que aleshores ningú no hauria somiat. Tothom l’admirava menys una persona, l’emperador, que el va rebre fredament i li va dir: “Axí que vostè està interessat en la botànica, doncs la meva dona també.” Va gira cua donant-li l’esquena i mai més li va dirigir la paraula.

Humboldt va iniciar aleshores a París una vida regular dormint tres o quatre hores al dia, aixecant-se abans de les sis del matí per dedicar tot el dia a escriure els seus llibres a mà. Les dades recollides de situacions geogràfiques, el magnetisme terrestre, les dades de pressió atmosfèrica, temperatura del mar, etcètera, van servir per descobrir el cor­rent fred de l’oceà Pacífic, que procedent de l’Antàrtida puja per la costa occidental de tot el continent americà i en honor seu es diu el corrent Humboldt. També va descriure les línies isobàriques, isotèrmiques..., resultat d’unir els punts d’igual valor. També es va dedicar a contestar i a escriure la seva correspondència, d’unes tres mil cartes l’any. No admetia secretaris i ho feia ell personalment i a mà.

París, la ciutat que havia estimat, estava canviant. Els aires eren de repressió, hi havia censura de premsa, estava prohibit publicar llibres, els seus amics i companys tenien un tràgic final. Carlos de Montúfar, escalador junt amb Humboldt del Chimborazo, havia estat afusellat per participar a la revolució de l’Amèrica espanyola. Aimé Bonpland, a l’interior del Paraguai havia estat encadenat i arrossegat per les mateixes causes. La mare va morir per una llarga malaltia. Estava sol. Aproximar-se a la vellesa en aquelles condicions el va fer reflexionar i tornar al castell de Tegel, prop de Berlín, on havia nascut. Però el seu esperit emprenedor no es va afectar. Únicament hi havia tres coses que a Humboldt no li entraven, la religió, la música i l’amor romàntic.

Descriuré una anècdota dels darrers dies a París indicativa de la generositat del personatge: Humboldt era en una perruqueria d’aquella ciutat quan va entrar una jove d’extraordinària bellesa amb una llarga cabellera negra i brillant. Va dirigir-se a qui semblava el cap dient-li que volia vendre els seus cabells per 60 francs per mantenir la seva mare malalta. El perruquer li va respondre que podria aconseguir per molt menys cabells com els seus. Humboldt es va aixecar, va agafar unes tisores, li tallà un cabell a la noia i discretament li va posar a la mà uns papers rebregats, tot seguir va marxar de la perruqueria. La jove, nerviosa, s’adonà que els papers eren dos bitllets de 100 francs i va sortir darrere de l’estrany personatge. El va seguir fins entrar en un hotel. Ella entrà també i preguntà al conserge qui era aquell senyor. Resposta: l’excel·lentíssim senyor baró Alexander von Humboldt. Aquest és el nostre personatge, generós i genial. En aquell moment anava curt de diners, malgrat estar en possessió de totes les més altes condecoracions europees, com el Gran cordó de la Legió d’Honor de França, l’Estel de l’Àguila Roja (en brillants) i l’Orde de l’Àguila Negra, a més de ser ciutadà d’honor de Potsdam i Berlín i elegit membre de més de 150 societats científiques d’Europa i Amèrica.

Una nova oportunitat que no va deixar perdre als setanta-dos anys. L’any 1827, el ministre de Finances de Rússia li va demanar opinió sobre l’encunyament de monedes amb un nou mineral, el platí, descobert recentment en gran quantitat als Urals. La petició incloïa una visita a les mines. Alexander li va dir al tsar Nicolau I que ho faria amb molt de gust però també si el govern de Rússia podria prolongar i finançar la seva estada per visitar Sibèria. Així va començar un altre viatge d’investigació a aquesta regió immensa i freda, poc coneguda pels mateixos russos. Ja de tornada a Sant Petersburg va rebre un regal del propi tsar, una caixa que contenia una pedra d’una mina descoberta pel propi Humoldt als Urals, era un enorme diamant, dels més perfectes i purs existents.

De tornada a Tegel va viure deu anys més treballant en el somni de la seva vida, origen d’un llibre que va anomenar Cosmos. Estava sol de veritat, el germà i la cunyada també van desaparèixer i Alexander va restar al castell de Tegel, envoltat de llibres i a les mans d’un criat que el va cuidat fins a la seva mort.

Humboldt deia que havia tingut la desbaratada idea de plasmar en una sola obra tots els descobriments de la seva vida, tot el que sabia sobre el cel i la terra, la geografia i les roques, perquè tot està relacionat. La primera publicació va ser l’any 1845. En dos mesos es va esgotar l’edició i va calcula que havia venut al final 80.000 exemplars.

Una de les idees d’aquest científic universal era que la vida de la raça humana era una unitat i estava en contra de la idea de races superiors i inferiors.

Un home excepcional i exemplar per a la humanitat, a qui la curiositat de saber i el treball, catalogar, escriure i mantenir la correspondència amb una salut de ferro el van mantenir viu fins als vuitanta-sis anys. Al criat Seifert li ho va deixar tot com a hereu únic per donació, instruments científics, llibres, el castell de Tegel, condecoracions, el brillant rus, en fi, tot l’univers material. Es cobrava així també el sou que Humboldt li devia des de feia temps. Resta enterrat al Castell de Tegel amb els pares, germà i resta de la família.

* Joan Albert Mijares i Grau, Doctor