Generació M

L’altre dia vaig veure la pel·lícula Glorias, un biopic sobre la vida de la famosa activista feminista nord-americana Gloria Steinem. Recomano la pel·li per com està feta i pels fets que s’hi relaten. Victòries sempre incompletes però terrenys guanyats a favor de la igualtat de gènere que sempre convé recordar que estan guanyats perquè la temptació de perdre’ls sembla desgraciadament molt gran. La pel·lícula et passeja per la vida d’aquesta senyora i utilitza com a crossa narrativa un bus en què viatja Gloria Steinem en diferents edats. Les actrius que la interpreten comparteixen el bus i s’interpel·len qüestionant-se les decisions preses. Em sembla un exercici apassionant, i en absència de màquina del temps impossible. Què diríem als nostres jos del passat si tinguéssim l’oportunitat de xerrar-nos? Òbviament aquest experiment només té sentit quan ja pentines unes quantes canes. Si tens vuit anys no aniràs a dir-te “plora una mica menys que eres molt pesat quan tenies sis mesos”. I als meus 51 m’he vist apareixent de sorpresa davant meu en múltiples ocasions posant al meu servei allò que se suposa que em dona avantatge, la meva experiència. Saber com acaben les coses bàsicament. I l’episodi sempre acaba malament. Jo m’engego a mi a fregir espàrrecs perquè com és lògic i normal no entenc ni accepto que un senyor gran em digui com he de fer les coses. Sobretot quan en els ulls d’aquest senyor madur ja tirant a vell ja no veig el foc ni la força que tinc als 18. I el més important, sense dret a equivocar-me perdria el sabor del triomf. Només és possible assaborir una victòria sabent que la pots contraposar a la derrota.

Està molt de moda que la gent de la meva generació, i més a Andorra que se suposa que som gent d’ordre, posem verds els joves que fan botellón o que rebenten un vàter amb un petard. Sovint els que ho diuen estan a 30 minuts (tres whiskies) d’explicar-te morts de riure les seves aventures de baralles a hòstia limpia, farres amb putes i destrosses diverses en bars i mobiliari urbà. Això sí, després es prenen un cafè i et diuen: “Aquest jovent, on anirem a parar, jo ja no entenc res, nosaltres teníem valors…” He estat en converses d’aquestes i estic segur que portat pel meu odi al reggaeton (hi ha coses que poden amb mi) segur que jo també hauré contribuït a atiar el foc en algun moment. La bretxa amb els joves hi és. I tractar-la com un defecte de fàbrica només tira sal a la ferida. Amb tots els respectes per meva generació, a la qual em permetré de qualificar com a generació M (sí, sí, de merda), el problema que tenim per plantar-nos al davant de la gent jove és que no els podem acreditar cap mèrit. I parlo de casa nostra, d’Andorra. Les generacions prèvies a la meva són responsables d’haver generat un bon lloc on viure. Els que ja hi eren i els que hi van venir a viure, com els meus pares. Van tirar de ganes de pencar, de picardia i es van fer menys preguntes de les que ens fem avui. Van tenir uns estàndards de treball i sacrifici alts i d’això, i de les oportunitats que van saber aprofitar, van sorgir els nivells de benestar i tranquil·litat amb els quals hem pujat els de la generació M (sí, sí, M de merda). Jo mateix escric aquest article des de la terrassa del pis que els meus pares es van comprar a Segur de Calafell sur mer. Estem més preparats, hem viatjat més i hem desenvolupat una consciència ben perillosa que el nostre estatus és un dret adquirit, una planta que no cal regar. I retratar-nos és ben senzill. Ens heu de buscar en el lleure, en el plaer. Allà ens trobareu embolicats planificant el proper pont o la següent cursa d’ultratrail. Això sí, amb cara de velocitat sempre i alimentant les cues dels psicòlegs perquè tenim tanta por de perdre privilegis que si ens fa mal una ungla del peu ja busquem a internet si pot ser cosa d’un trauma infantil. I a tot això, al nostre costat, conviuen tot de joves que no ens admiren i amb raó. I per als quals la major part dels cops no tenim respostes. Després ens estranyem que cada cop ens facin menys preguntes.

Però la generació M andorrana, la que es desitja “bon cap de setmana” sense pensar en tots els que curren dissabte i diumenge per aguantar el nostre model econòmic, encara té una oportunitat. No té molta èpica però hi és. Potser si deixem de queixar-nos de tot i per tot deixarem de donar de menjar al problema i potser ajudarem a fer que creixi la llavor de la solució. No hi tinc cap fe. Vaig a banyar-me.