Electoral

Els canvis anunciats a la llei, per millorar l’accés al vot, especialment de les persones amb problemes de capacitat mental, o de mobilitat, és una molt bona noticia en si mateixa. Molts, però, en “baixar” al text en casos que li desperten un interès especial, potser es van sentir decebuts perquè les modificacions només abasten a facilitar la votació.

A l’hora d’aplicar i desenvolupar el dret al vot, el model de les democràcies occidentals, parlamentàries, oferia diverses variants amb una primera alternativa bàsica: una o dues cambres legislatives. En el segon cas, trobem un òrgan format per elecció directa entre tots els ciutadans majors d’edat: –congrés, cambra de representants, dels comuns, etc.– i d’altra banda, institucions que reuneixen representants escollits pels territoris, o entre col·lectius específics –senats, cambra dels lords britànica...– que examinen les lleis en segona lectura i proposen modificacions o les rebutgen completament i les retornen a la “cambra baixa” per a una nova redacció, o la ratificació, ja inapel·lable, del text primerament aprovat.

Hom intueix que a les “parts constituents” els va semblar massa establir dos òrgans legislatius en un país de cens tan petit, que encara ho era més a les acaballes del segle passat. Des d’un punt de vista de la majoria de sistemes als estats del Consell d’Europa, semblava que la solució més adient era el sistema unicameral.

Però aquest país d’història i institucions tan peculiars i sorprenents per als estrangers, amb doble cap d’Estat “asimètric” (per si encara quedés qui no sap que es tracta d’un bisbe designat pel Vaticà i el president de la República francesa), on la representació tradicional –i la direcció de la política nacional en les competències pròpies– havia estat en mans de les parròquies al llarg dels segles, es va optar per un sol Consell General, però que reunís les representacions del conjunt nacional i els de cada parròquia, a parts iguals, catorze i catorze. Una configuració també poc habitual, si no insòlita, en el concert internacional.

Mentre que a les llistes nacionals, s’atorguen les “cadires” en proporció pràcticament pura segons els sufragis obtinguts per cada candidatura, a cada parròquia es designen dos representants, els més votats encara que sigui per una sola papereta, que ja es va donar algun cas. I això independentment del nombre de llistes presentades i de la proporció de suports rebuts per cadascuna. Si són tres, amb poc més del trenta per cent en tenen prou. Aquesta evident distorsió entre nombre de vots i escollits l’han intentat corregir amb iniciatives, sempre de l’oposició. Una de les ofertes més repetides, la celebració d’una “segona volta”, a l’estil francès, entre els dos grups més votats a la primera, que permetés agrupar vots entre dues opcions, garantint així majories absolutes. Una altra de les alternatives era ampliar la representació, de dos a tres consellers parroquials, i atorgar el tercer al partit o coalició segona en nombre de vots. I una tercera, tornar a les llistes obertes, on es podien eliminar candidats d’un grup i afegir-ne d’altres.

Les diverses iniciatives presentades s’han rebutjat sistemàticament. Augmentar el nombre de consellers semblaria fins ara descabellat en proporció a la població nacional, perquè implicaria un cambra amb seixanta-dos membres, ja que caldria també ampliar els de l’àmbit nacional fins al mateix nombre que els parroquials. Si amb els actuals –es pot pensar– ja alguns/es escalfen seient sense obrir boca, o obrint-la ben poc, què passaria si en fossin força més?

La solució radical seria reduir les llistes només a una de nacional per cada formació, que ja se n’ocupen els responsables respectius d’incloure, en equilibri, candidats de totes les parròquies. Però el que podria semblar raonable, i homologable al món, rebria sens dubte una oposició ben forta, potser insuperable, a l’àmbit local. Més quan per canviar una llei d’aquest rang cal una majoria qualificada, separadament, dels parlamentaris nacionals i dels parroquials.

I en definitiva, a més de tots aquests obstacles, diguem-ne jurídics i de la tradició, qui voldrà canviar un sistema quan li ha donat la majoria absoluta, o suficient, en els darrers comicis?