La tribuna

Fa 10 anys que tinc vint anys

El diari de la vall on reposes, el Diari d’Andorra, bufa espelmes per celebrar els seus 30 anys

Creat:

Actualitzat:

El Diari d’Andorra bufa espelmes. Fa 30 anys. Tibant de la lletra d’una cançó mítica d’en Joan Manuel Serrat, “encara té força… i veu”, alhora. Tant de bo que sigui per molts anys! En una època fortament dominada per les noves tecnologies i la digitalització, no esdevé fita fàcil assolir aquest cim. Per això, ens n’hem de felicitar tots plegats. Vull aprofitar l’avinentesa per a “lligar” aquest goig amb una tristor.

En allò que fa referència a la meva persona, més d’un lector es podrà preguntar què pinto jo per aquests verals. De fet, sóc fill de Terrassa, a més de 300 quilòmetres d’ací i deu fer aproximadament un parell d’anys que hi vaig encetar les meves col·laboracions periòdiques.

Frego la setantena i he de confessar que vaig trepitjar terra andorrana, per primer cop, quan en tenia 26. Abans, en tenia força ganes malgrat no haver estat possible. La malaurança va voler, però, que em veiés obligat a venir per a enterrar el meu germà Mateu, a Canillo… Parlo del maig de 1978: un tràgic accident de trànsit escapçava la seva vida. El seu cos reposa en un cementiri de postal, al costat d’un rierol que baixa de la muntanya, fregant la bonica església del poble.

A partir de llavors, sempre vaig fixar-me el repte –un dia o altre, preferentment en jubilar-me– de retrobar el meu lligam amb aquests indrets. Sobretot pel motiu sentimental de mantenir ben viva la figura del meu germà. Això ho vaig fer possible des de la meva condició de llicenciat en Ciències de la Informació (per la UAB, des de 1978). Per aquest motiu, vaig començar a enviar alguna col·laboració, amb la sort de veure-la publicada.

Any rere any, la carretera segueix essent el parany i el sot de moltes famílies, que ho patim en pròpia carn. Encara que limitin la velocitat, posin radars o facin campanyes publicitàries impactants. La xacra va segant vides mentre la vida continua. Quin contrasentit! Mai més ja no és el mateix. Tot es fa més feixuc. El record no s’esborra, i 43 anys després, el cor em demana recordar la seva figura de bell nou.

Parat a pensar, la conjuntura laboral de l’època no era gaire diferent d’ara. El jovent no tenia gaires perspectives de feina.

Sovint s’havia de buscar les oportunitats fora. En Mateu n’havia trobat una a Ransol, a cal Font. Un indret pocs quilòmetres més amunt. Quan només li mancava una setmana per a acabar el contracte que tenia, un cop de mala sort s’acarnissà en ell: el 5 de maig de 1978. Només tenia 21 anys.

L’hivern andorrà és ben dur. Habitualment, la neu és un element més del paisatge quotidià. El costum dels nadius no era treure i posar cadenes al cotxe. Les rodes motrius ja duien claus incorporats, per resoldre la incidència. Aquest potser fou un dels punts que el va trair. En un revolt de la carretera del Pas de la Casa, l’escarabat Volkswagen que conduïa es va precipitar al rierol del peu del camí. Tot es va trencar. D’entrada, la il·lusió d’un jove enamorat de la vida. Ple d’il·lusions i ganes. Seguidament, la d’uns pares i sis germans colpits de dolor pel sotrac. El recordatori del seu epitafi el definia: “ha estat fidel a la vida i ha viscut en llibertat”.

Enrere queden algunes anècdotes que traslluïen el seu rerefons... Com ara el fet d’haver arranjat impecablement una moto Guzzi (del pare), amb matrícula B-171616. Tasca que algun eixelebrat li va desmanegar, robant-li… O el fet d’anar-se’n –de voluntari– a fer la mili amb els “paracas”, a les Canàries. Potser fou una decisió poc meditada, per fugir de l’atur. Allà, l’enxampà la febre imperialista del govern espanyol –monarquia inclosa– que el menà a intervenir en la riota de la marxa verda.

Feia palès un tarannà obert i sociable. Era fidel als seus amics. No va tenir gaire sort a la seva curta vida. D’alguna manera, el seu final va reflectir el trasbals i la inestabilitat d’uns anys dominats pel frenesí. Per la voràgine d’uns esdeveniments viscuts de manera molt precipitada. Sense temps de poder-los assaborir com calia.

Tenim costum de recordar els qui ja no hi són en dates assenyalades: en el primer aniversari, quan fa deu o vint-i-cinc anys... En aquest cas, en fa quaranta tres. Més d’un dirà que, a hores d’ara, no toca. I tant que sí! Només segueixo pretenent que no caigui a l’oblit de ningú. Que la gent, en tot cas, trobi a faltar el seu somriure.

Siguis on siguis, sàpigues, Mateu, que “el record de la vall on vas viure no l’ha esborrat la pols del camí”. De la mateixa manera que he volgut felicitar tots aquells que han fet possible vint anys en la trajectòria d’un diari de la vall on reposes, brindo per haver format part de la meva vida. Ara, en tindries quaranta tres: vint-i-un els vàrem compartir plegats. La resta, mantinc ben viva la flama del teu llegat.

tracking