La barca del Barça

Un any més –i en van uns quants, el darrer quinquenni– que el Barça fa figa a la Champions League. El 6 de juny de 2015 assolí la darrera copa (la cinquena). D’aleshores ençà, no cal passar llista. Els culers es posen les mans al cap: derrotes sonades que fan enrogir amb Roma, Liverpool, Juventus, Bayern i PSG.

El 7 de març es duran a terme eleccions a la presidència. L’entorn esportiu esparvera. L’economia frega la fallida. Arribats ací, cal fer propostes agosarades i valentes. Per començar mantinc, sense embuts, que la solució –i problema, alhora– es diu “Messi” Fa poques setmanes, el diari francès L’Équipe ficava el dit a la nafra. No pot aguantar-se per enlloc un cost anyal al voltant dels 100 milions d’euros. S’han d’aplicar criteris de rendibilitat i supervivència. No hi ha res per sempre i cal tocar dempeus a terra.

Mirant enrere, Josep Lluís Núñez i Navarro –que no era basc sinó càntabre (del poblet de Guriezo)– fou l’únic president que va aconseguir tenir superàvit. L’any 1993, la caixa del club tenia més de 30.000 milions de pessetes. Johan Cruyff pretenia ésser nomenat director tècnic i el “presi” s’hi negà. Allò fou la guspira dels enfrontaments entre nunyisme i cruifisme (dos galls al mateix galliner). Passats dos anys, Johan digué al Josep Lluís que invertís 6.000 milions en fitxatges, rebent una nova negativa: la del que “això ho sap fer la portera de casa meva”. Els jugadors que anaven al “pack” eren Marco van Basten, Rui Costa, Zinedine Zidane, Vítor Baía i Luis Enrique. Aquests dos últims van arribar a formar part de l’equip. L’any següent, en no guanyar cap títol, Joan Gaspart comunicà l’acomiadament a l’holandès.

Després, accedí a la presidència un nefast i hooligan Joan Gaspart. Etapa per a passar full, sense més ni més. Una de les primeres decisions que esguerrà fou malbaratar 6.000 dels 10.000 milions de la “fuga” d’un vomitiu Luis Figo. Així, arribà el vell xaruc Marc Overmars. Un holandès que va passar sense pena ni glòria, afectat de contínues lesions al seu malmès genoll.

Pel que fa a títols, l’etapa més llorejada fou la d’en Jan Laporta, que ara intenta reeditar èxits i sembla ésser que surt en pole position. Si més no, en base al nombre de socis que han validat la seva candidatura (davant d’en Víctor Font i d’en Toni Freixa).

Reprenent el fil anterior, quan en Jan va agafar els trepans, el calaix era buit. Per a tapar “l’efecte Cruyff”, Núñez havia malbaratat els diners. A més del nyap-Figo, no oblidem els trainers Robson, Van Gaal i Serra Ferrer que van “anar fent”. Comme ci comme ça.

Tot seguit, vingué en Sandro Rosell, qui molts titllaren de mafiós.

Algun poca-solta –amarat d’enveja podrida– el dugué a tribunals. Sort, encara, que la justícia l’absolgué ! Tanmateix, la pena és que altres directius hagin hagut de passar pel sedàs judicial. Fins i tot, per l’engarjolament, com el cas d’en Núñez.

Difícilment la via dels calerons la pot arranjar ningú d’aquesta trepa que flirteja amb temes tèrbols. Amb la pega que, per via hereditària, aterrà a la gerència la claca d’en Josep M. Bartomeu. Se n’ha anat per la porta del darrere, ensorrant-ho tot. Tant que la gestora està preocupada. El mateix Laporta es planteja emetre bons bancaris per a redreçar la marxa financera del “més que un club”.

Què toca fer, doncs, comptat i debatut?:

· Liquidar en Messi, que ja té 33 anys. L’estalvi d’aquest munt de diners anyals seria molt més que un alleujament.

· Després, tibar de planter. Apostar per jugadors joves (com el cas d’en Pedri, Ansu Fati, Riqui Puig, Carles Aleñà, Iñaki Peña, Arnau Tenas, Ilaix Moriba i altres) i posar una espelma a la

Moreneta.

· I vendre un improductiu i acomodat Antoine Griezmann.

Ja vindran temps millors… Malgrat que, en un bon principi, no es guanyin copes, si més no bastirem les bases d’un nou enlairament. Tot arribarà… Si no s’agafa metafòricament el brau per les banyes, el club seguirà amb les batzegades d’una barca. Pinten bastos!