Llei de contractació pública: un canvi inajornable

Abans d’iniciar la tramitació legislativa del projecte de modificació de la llei de contractació pública de novembre del 2000, la ministra de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat ha iniciat una ronda de contactes amb comuns, grups parlamentaris, empresaris i organismes professionals per presentar-los el text.

No, no m’he equivocat, la llei vigent data de fa 20 anys!! S’imaginen una empresa gestionant les seves compres, les seves inversions i els seus assessoraments amb procediments de fa 20 anys? Uns procediments que, forçosament, han ignorat els canvis econòmics, tecnològics, financers i culturals que s’han produït en aquest llarg lapse de temps.

Abans de la Sra. Sílvia Calvó, altres ministres ho van intentar: en el meu arxiu guardo un text de la modificació que va fer el ministeri de Finances el 2006-2007 i que va quedar perdut en algun calaix. Des de llavors, a cada campanya de les eleccions generals, pràcticament tots els grups polítics han posat al seu programa la reforma de la llei de contractació pública; fins ara promeses incomplides.

Aquesta modificació responia també a les repetides recomanacions del Greco (Grup d’Estats contra la Corrupció) en diversos dels seus informes d’avaluació.

El 2014 la Unió Europea va publicar tres directives que modificaven de manera notable els antics procediments d’adjudicació: la directiva 2014/23/UE sobre concessions, la 2014/24/UE sobre contractes públics i la 2014/25 relativa a la contractació per a les entitats que operen en els sectors de l’aigua, l’energia, els transports i els serveis postals. Val a dir que aquestes tres directives han suposat un canvi transcendental en el panorama de la política comunitària de contractació pública.

Les directives europees a les quals m’he referit remarquen la importància de les comandes públiques per aconseguir els següents objectius: generar creixement intel·ligent, sostingut i integrador, crear llocs de treball, afavorir el desenvolupament de les empreses dins els mercats globals i permetre que el contribuent i els usuaris obtinguin uns serveis públics de la millor qualitat al menor cost. Cal per a això crear les condicions de competència necessàries perquè no hagi discriminació, que el diner públic s’utilitzi de manera racional, facilitar l’accés de les micro, petites i mitjanes empreses als contractes de les administracions.

Així doncs, en primer lloc, cal felicitar la ministra pel seu treball i coratge polític.

L’esborrany està en la línia d’aquests objectius i utilitza instruments de transparència i tecnològics que s’estan implementant en tots els països del nostre continent i que també trobem arreu del món.

Posteriorment a les tres directives esmentades, el 25 de setembre del 2015, les Nacions Unides van adoptar l’Agenda 2030, que inclou un conjunt d’objectius globals per erradicar la pobresa, protegir el planeta i assegurar la prosperitat per a tots. La modificació presentada per Silvia Calvó incorpora aquests objectius a la motivació de la llei.

No és la meva intenció comentar críticament l’articulat de l’esborrany, d’això ja s’encarregaran els grups parlamentaris durant la tramitació a les comissions, quan Govern hagi aprovat el text del projecte. Però sí que vull assenyalar algunes novetats essencials.

A la llei del 2000 les fases de la contractació començaven per la redacció del projecte. L’esborrany preveu una fase anterior que, inexplicablement, estava omesa fins ara: “la preparació de l’expedient de contractació.” Per tant “Prèvia a la formalització de qualsevol contracte públic caldrà tramitar el corresponent expedient, que s’iniciarà amb l’exposició de la necessitat de signar el contracte per part de l’òrgan de contractació”; també caldrà establir el pressupost de licitació que marcarà el sostre màxim de les proposicions dels licitadors; quanta despesa innecessària evitarà aquesta “formalitat”! Dins l’expedient, en el qual la norma general és la divisió en lots, serà obligatòria la justificació de no fer aquesta divisió, la qual cosa facilitarà l’accés de les micro i petites empreses als contractes públics, quan ara s’havien de conformar a ser subcontractades per les més grans.

La valoració de les ofertes haurà d’incloure no només el preu de la compra o de la inversió, caldrà puntuar sobre el cost del “cicle de vida”: costos de funcionament, de manteniment i de reciclatge al final de la vida útil.

Com a professional i ciutadà preocupat per la baixa qualitat d’alguns projectes públics (executats amb sobrecostos vergonyosos o frustrats), no puc més que alegrar-me que, finalment, la llei andorrana incorpori disposicions que ja existien a França als marchés d’enginyeria i arquitectura des dels anys setanta del segle passat.

Així, l’article 117.2 de la llei Calvó estipula que “quan el pressupost d'execució de l'obra prevista en el projecte es desviï en més d'un 20 per cent, tant per excés com per defecte, del cost real de la mateixa com a conseqüència d'errors o omissions imputables del contractista consultor, es minorarà el preu del contracte d'elaboració de projecte, en concepte d'indemnització, en funció del percentatge de desviació i fins a un màxim equivalent a la meitat de la desviació”.

L’esborrany de la llei inclou una regulació sobre una figura, absent a l’actual llei, que és la concessió d’obres i de serveis públics; una forma de participació publicoprivada que ha estat històricament excepcional en la nostra economia i ha carregat la totalitat de l’esforç inversor de l’Estat a les arques públiques.

És veritat que aquesta profunda modificació de la llei generarà recels a causa de les inèrcies de la situació actual. Caldrà un esforç de formació perquè els departaments de contractació de govern, comuns i parapúbliques s’adaptin per a l’aplicació de la nova llei.

Caldrà també que no suri de nou el parroquialisme i les lletanies sobre l’autogovern. Alemanya, malgrat les moltes competències dels landers, té una única llei redactada pel ministeri federal d’Economia i energia. Hem de ser aquí diferents?

* Ferran Goya, Enginyer