L'emmirallament necessari

Quan passegem per les grans artèries comercials del nostre país, quan comprem a les grans superfícies comercials, si parem un xic d’atenció ens adonarem que de totes les persones que ens hem creuat no haurem pas vist ningú major de vuitanta anys: el col·lectiu de persones grans que conviu en el nostre dia a dia és inexistent. Si sempre ens han dit que la població europea és una de les més envellides del món, on han anat a parar tots aquells padrins i padrines que haurien d’estar interactuant amb tots nosaltres per transmetre’ns els valors dignes de ser conservats per les generacions futures?

És un d’aquests efectes col·laterals d’aquesta pandèmia, un d’aquells efectes indesitjats que ens han fet trontollar com a societat, el creixement inusitat en el seu vessant més social i, en conseqüència, un model que colpeja de manera clara els nostres padrins, que els condemna a la soledat i a l’estigma social. Com a Creu Roja i com a societat que comparteix uns valors d’identitat i humanitaris ens hem de replantejar seriosament el camí que volem seguir per cuidar els nostres padrins.

Ancestralment –i en moltes llars andorranes encara és costum– es cuidava els padrins a casa, que interactuaven amb els fills, nets i besnets. Eren la transmissió generacional dels valors familiars i el pal de paller de la família. Avui dia, la prou difícil convivència en un pis de reduïdes dimensions, si no la distància, en tenir molts dels nostres padrins lluny, possibilita que molts d’ells siguin ingressats en residències per manca d’atenció o de temps per part dels seus familiars. Sense el suport emocional de la seva família en aquests moments tan importants, molts no volen ser una càrrega i no preveuen anar a veure la família si no és per festes assenyalades, si és que ho fan.

Hem d’aprendre d’aquesta pandèmia. És cert, ens hem enfortit com a societat, però no ho hem de fer a qualsevol preu, no ens hem de deixar deshumanitzar. Sabem que el nostre statu quo com a individus en aquesta societat és finit. Ens hem reclòs a casa, se’ns diu que hem patit en haver estat confinats… però, i aquells padrins que en un intent de preservar-los a les residències on eren no podien ni sortir de l’habitació? Crec que si alguna cosa hem après és a no deixar que els nostres éssers estimats arribin a marxar sols. Els hem de valorar i respectar en vida tal com es mereixen; un cop traspassats tot són bones paraules i millors intencions. Ens hem de replantejar tots plegats quina atenció es mereixen els nostres padrins i quina ens mereixeríem nosaltres quan arribéssim a la seva edat. És ben cert que aquesta decisió hauria de ser focalitzada en les persones: els padrins haurien de ser al centre del servei assistencial que se’ls ofereix, així com del mateix centre residencial. Entenc que hauria de ser d’aquesta manera.

Des de la Creu Roja copsem aquesta necessitat cada vegada més imperant. Hem de posar en evidència aquesta mancança, molt més accentuada en societats del nostre entorn, hem de canviar o tendir al canvi cap a un model residencial amb uns habitatges on els nostres padrins, essent molts d’ells autònoms, puguin sentir-se acollits, uns habitatges o model residencial amb tots els serveis necessaris perquè puguin trobar-se com a casa, on la interacció amb una generació d’infants compromesos pugui ser una realitat i hi hagi una vertadera transmissió generacional, on es valori i respecti els nostres padrins, perquè han estat precisament ells qui ens han fet créixer com a les persones que som. Ara som nosaltres els qui podem tornar-los una petita part del que ells van mirar de transmetre’ns. Emmirallant-nos en els nostres padrins és com ens podrem identificar veritablement amb les persones que hem esdevingut.

*Josep Pol i Pedrós, President de la Creu Roja Andorrana