Bordes d'abans i bordes d'ara de la parròquia de Canillo

Us explicaré la significació de la paraula borda.

Un bord era un nen de pares desconeguts o abandonats. Era recollit per una família i quan era grandet el feien anar a guardar vaques en una barraca de pedra tota mal feta, sense xemeneia. Havia de fer foc a fora i les condicions en les quals estava eren força dures. Així doncs, la paraula borda ve de bord. A la Provença en diuen mas i a Lleida torre. Molt més tard, aquesta borda va ser reconstruïda i feta com les bordes d’abans que encara existeixen.

Quasi totes les cases pairals tenien la seva borda, que era un complement per a la pastura del bestiar gros, perquè tenien més prats. Avui dia algunes bordes han desaparegut perquè no tenen accés rodat com, per exemple, al solà de Mereig o a la Vall del Riu, que són un tarter de rocs i els prats un bosquet de pins.

Sortosament, encara en queden moltes, a Mereig, Montaup, la Coma, Entor, Incles, Envalira i alguna altra de sola. Les bordes d’abans eren més o menys grans, però totes tenien la mateixa construcció: una era per a la pastura, una cort per al bestiar i una cabana per fer-hi vida amb mobles rudimentaris. Tenien una taula, uns bancs, alguna cadira i una xemeneia per cuinar i escalfar-se. Les finestres eren petites i la porta, baixa, per preservar-se del fred. Al costat sovint hi havia una cambra on dormien els padrins. Els altres membres de la família dormien sobretot a l’estiu al pessó de l’herba embolicats amb una flassada. Per il·luminar-se feien servir llum de teia o de carbur. L’aigua l’anaven a pouar a la font més propera. Les dones anaven a rentar la roba al riu.

La vall d’Incles, en concret, és molt ventosa i quan nevava molt hi baixaven allaus. Encara podem trobar dues bordes que tenen una paradeta al darrere del llosat per aturar les allaus.

A principi de segle XX, FEDA va instal·lar una línia elèctrica i ara quasi totes les bordes tenen electricitat i també aigua corrent. Moltes les han modernitzat per dins. No serveixen gaire per a ús agrícola però les famílies s’hi retroben per fer-hi algun dinar. A la vall d’Incles hi ha unes 30 bordes en bon estat i quatre o cinc han caigut en ruïnes. Espero que les noves generacions les conservin pensant que els seus avantpassats hi havien viscut, amb tota la duresa i penúries. Que en guardin la memòria.

Bordes d’ara: n’hi ha una trentena, en diuen bordes però no tenen res a veure amb les d’abans. La construcció exterior s’hi assembla més o menys. Els seus propietaris són sobretot gent del país, però també n’hi ha algun d’estranger. L’interior és més aviat un xalet amb totes les seves comoditats i això fa que esdevingui una segona residència. Hi pugen tot l’any. A l’estiu amb cotxe i a l’hivern amb motos de neu, raquetes, esquís...

Per construir una borda cal 3.000 metres quadrats de terreny, que han comprat als antics pagesos. Espero que aquests nous cortalans sàpiguen conservar l’entorn natural amb la flora i la fauna d’aquesta bonica vall que mossèn Cinto Verdaguer va qualificar plena d’harmonia, de somni i de misteri. Acabaré citant una cançó dels monitors d’AINA:

“La muntanya venerada a mi em té robat el cor de nit parla amb l’estelada i de dia amb el sol d’or.”