Nous temps o temps nous (i II)

Ha arribat l’hora de bastir un nou model econòmic operatiu la definició del qual no es pot deixar exclusivament en mans dels partits, que usualment en les seves accions polítiques se situen en el curtterminisme al qual els obliga, el que eufemísticament es coneix com l’“electoralment correcte”. Tenint en compte les nostres limitacions geopolítiques, som un territori geogràfic reduït t i hi ha condicionaments que creen en certa manera una dependència respecte als països veïns (fronteres). L’economia del futur no hauria d’aspirar, com sovint escoltem de polítics de fora i locals, a tenir com a principal objectiu crear llocs de treball, sinó que hauria de cobejar assegurar els que tenim i millorar l’estat del benestar de l’actual població, produint el màxim de riquesa. El disseny del nou model podria inspirar-se, dic bé, inspirar-se i no copiar, els de Mònaco, Liechtenstein, Suïssa o Luxemburg, que amb territoris igualment escassos consten en la llista mundial del PIB per capita –bon indicador del nivell de vida–, en aquesta relació el primer lloc l’ocupa Mònaco, el segon Liechtenstein, el cinquè Suïssa, el setè Luxemburg, en tant que Andorra se situa en el lloc 26. Tots aquests patrons han estat a bastament experimentats amb resultats satisfactoris. Com a referència podem tenir en compte que aquest primer de maig passat Liechtenstein celebrava els 25 anys de l’entrada en vigor del Tractat d’associació amb la UE. Amb aquest motiu el Govern envia un ampli i detallat informe al seu Parlament en el qual es glosen les vicissituds tant positives com negatives que han tingut lloc en aquest darrer quart de segle. En el discurs oficialitza el resultat de l’enquesta a tots els ciutadans per conèixer el seu grau de satisfacció de com s’han desenvolupat les relacions durant aquest quart de segle. El 76% dels ciutadans es declara molt satisfet o satisfet, contra un 3% de decebuts. Aquest espectacular resultat anima el Govern de Liechtenstein a avançar al seu Parlament que en el supòsit que es dissolgués l’Espai Econòmic Europeu, i per tant quedés sense efecte aquell tractat, el Govern demanaria a la UE signar-ne un de nou amb idèntiques condicions si és possible, i en cas de no ser possible en les condicions més similars. I aquí he de recordar que just el 26 de juny d’enguany, fa doncs pocs dies, que s’acomplien els 22 anys de la notícia publicada en aquest mateix diari informant de la visita que amb Jaume Bartumeu, exministre de Finances i jo com a excap de Govern, vam fer al president de la Comissió de la UE, Jacques Santer, demanant l’aproximació d’Andorra a Europa, “un estatut jurídic com el de Liechtenstein”. Perquè el procés de canvi de paradigma sigui realment eficaç i assegurar-ne una normal implementació en el temps, en el disseny del nou model, amb els subsegüents plans estratègics i d’accions, hauria de ser prioritària la participació de representants de tots els sectors econòmics i sindicals. Serà indispensable l’assessorament d’experts internacionals multidisciplinaris de reconeguda solvència professional, i com a desitjada la participació d’especialistes en la implementació en l’economia mundial de les noves tecnologies i intel·ligència artificial. D’haver-hi realment una voluntat de canvi, el procés serà llarg, i encara més llarg si no hi ha voluntat. Per pal·liar els efectes negatius que definitivament deixarà la pandèmia haurem de conviure amb el vell model. En aquest espai de temps, que seria desitjable que fos el més breu possible, pot haver-hi la temptació de caure en solucions fàcils com el retorn al business us usual del passat per atreure una massa de visitants i seguir en la producció del turisme low cost, sacrificant la quantitat per la qualitat. Es pot discutir si una economia de producció de béns i serveis a preus baixos pot o no beneficiar puntualment alguna empresa privada. Però no és menys cert que una política en aquest sentit no pot ser de cap interès per al global de l’economia andorrana. A curt termini ens esperen dies durs i complicats i per fer front a les conseqüències que ens ha deixat el coronavirus no serà suficient la bona voluntat dels polítics i la solidaritat ciutadana. Que també. Caldrà quelcom més. Paciència, competència individual i gran sentit de la responsabilitat i decisions valentes per part d’aquelles persones que constitucionalment tenen la responsabilitat de resoldre. Una participació d’experts en polítiques econòmiques públiques estatals en els mecanismes previs que elaboren les decisions no solament seria desitjable, sinó fins i tot imprescindible. És la meva opinió.