La tribuna

A tot color

Passarà la tronada i els colors del pont de Sant Martí dibuixaran l’arcada lluminosa entre la terra i el cel

Creat:

Actualitzat:

Passarà la tronada i els colors del pont de Sant Martí dibuixaran l’arcada lluminosa entre la terra i el cel. Ja volen les orenetes i passen rasants quan s’apropa la bromada i un cop ha descarregat, fan les cabrioles llampants i van i venen, dansaires, en alegre xiscladissa. Iris del pont de Sant Martí agradable a la nostra mirada, amb l’efecte de crida per anar directes fins als seus colors màgics i efímers. Quan surt el pont de Sant Martí al cel, és com si obríssim un porticó després de dies de no veure la llum del sol. La dolçor del seus colors és amorosa a la vista i pel caprici del lloc on ens trobem, mai ens resultarà una visió enlluernadora. El pont de Sant Martí, l’arc de Sant Martí i els seus llavis a tot color.

També quan escampa la boira puntegen la verdor i les clarors, retornant les línies del paisatge com si amb la mirada dibuixéssim els plans més propers i les línies d’horitzó més llunyanes. Acostumats als afraus i a les tarteres tan penjades, als estimballs de les muntanyes –que ho són també anímics–, fent-nos de capçal de llit i de bressol, el retorn al paisatge un cop la boira s’ha alçat ens reconforta i noten com en les ondulacions se’ns hi obrís un jaç fet de colors, certament modestos en nombre, però amb quina riquesa i vivor! El blanc de la flor dels ametllers puntejant les vores de les carreteres segarrenques i el verd en creixença dels sembrats rutilants amb la rosada de la boira ara foragitada pel sol. Avançar per la boira és com fer-ho en imatges en blanc i negre, senyal de temps portat a les espatlles, comptat ja amb dècades i potser mig segle de vida ja. Fotografies en blanc i negre, escala de grisos de la televisió quan encara no era de colors. Un vel de boira, no pas mancat de fascinació, ens retorna records de cares i amistats, de carrers i de maneres de viure algunes ancorades en el passat i altres arrossegades per inesperades torrentades. Diuen els entesos a llegir la llum, els fotògrafs, que una imatge en blanc i negre té una definició de la forma i de la composició del lloc amb una densitat més acusada a una que sigui en color. Si la segona guanya en efecte, la primera excel·leix en profunditat, en substància, en essència. Ja plenament avesats als colors en el cinema, en la televisió, en els mateixos diaris que l’han incorporat en les darreres èpoques, potser ens cal també, com si fos un sa exercici mental, saber sobrevolar les coloraines i descendir o elevar-nos –tria aquesta tan personal com íntima–, a la profunditat serena del blanc i el negre amalgamats. A vegades potser sí que els colors cridaners ens atrauen al porxo, a la portada, però un cop passat el llindar, ja a dins del llibre, la lectura negre sobre blanc se’ns afigura amb més profunditat humana.

Desig de vida i de vida a tot color a l’hora de tornar a obrir porticons i finestrals i abocar-nos a respirar. Bona primavera la d’aquest any de veritable quarantena de Passió, presoners d’un temps eixorc alguns i altres encara pitjor, ja finats abans d’hora i en una trista i assoladora solitud. Arriba el maig i aquest, en plena primavera, serà encara més poètic, per pur contrast amb l’enclaustrament. Gairebé sense pensar-hi, oh virtut del bressolar poètic!, anem a raure a l’anònim Romance del Prisionero, escoltat de fa segles de la veu escrita per la memorable i sempre vivificant memòria oral: “Que por mayo era, por mayo,/ cuando hace la calor,/ cuando los trigos encañan/ y están los campos en flor,/ cuando canta la calàndria/ y responde el ruiseñor.” Fins i tot la cantúria dels ocells ens semblarà més viva quan ens arribi, obertes les finestres o anant-la a compartir tot passejant. La cantúria dels ocells cantors i la xerradissa dels pardals, que una i altra també són a tot color.

I en epíleg verdeguer, això és, de verd i d’herba, ell i ella traient ja ufana a les alçades de Soldeu, anem amb mossèn Cinto Verdaguer en simpatia de muntanyes i riberes fins a Beret i d’allí ens deixem portar: “Com voluta que se’n torna/ en lo verd plafó que adorna,/ decantant-se cap a esquerra,/ se rebat des de la serra/ de Beret fins a Tredós./ Garona per Aran/ tot rondinant,/ Noguera per Alós/ tot joguinós. // De Bordeus i de Tolosa/cl’un abeura’l gran verger,/ mentres l’altre du a Tortosa/ l’argent fos de Mont-vallier./ Travessant més d’un gorg negre,/ fa el camí saltant alegre,/ fins que es casa amb lo riu Segre/ per d’amunt de Balaguer.// Tot passant pel pla d’Esterri,/ pel camí que baixa a Gerri,/ mal clavada en un llis d’herba,/ ha obirat fèrrea i superba/ la gran Maça de Roland.”

tracking