Obedient

Sempre he estat molt obedient, potser fins i tot a vegades massa.

Mai, però, és tard per rebel·lar-se i trencar normes.

Però ara mateix i referint-nos a la situació actual de confinament que vivim la gran majoria de nosaltres des de fa unes setmanes, penso que no seria ni prudent ni solidari començar a saltar-se les regles.

Aquest maleït virus ens ha restringit la llibertat de moviment, el nostre tarannà diari i el contacte directe amb els nostres familiars, amics i coneguts.

Cada matí, en despertar, m’apropo a la finestra i miro el temps.

Avui cel blau, cap núvol de mal auguri, seria un dia fantàstic per anar a caminar o córrer em dic.

La temptació és molt gran! I si agafo el cotxe i enfilo carretera amunt fins arribar al peu d’algun camí, no em trobaria ningú, de fet en situació normal no em trobo pràcticament cap ànima.

Què canviaria?

Llavors, aquesta veu interior a voltes tan pesada que es diu raó apareix amb la seva tirallonga de retrets:

I si resulta que ensopegues amb alguna pedra i et fas mal?

Creus que ara és el moment de donar més feina al personal sanitari?

Que no veus que hi ha gent que posa en perill la seva salut per atendre persones malaltes?

La nena obedient i reflexiva treu el cap, és cert, aquest coronavirus és un malson, però estic a casa amb bona salut, he de tenir paciència i desitjar que el confinament i el distanciament social s’esfumin com més aviat millor !

Ara toca ser obedient!