La tribuna
Aquest jovent desmarxat
La dinàmica actual d’aquesta joventut desmarxada sobrepassa la línia vermella del comportament i situa la rivalitat entre colles en un estadi d’inseguretat pública
És una pena sentir les notícies de jovent esbarallant-se al carnaval d’Encamp o en un parc de les Escaldes. Ens remou la part més sensible dedins nostre, ens inquieta, ens dol. No és pas la primera vegada, perquè és un degoteig de situacions lligades la majoria de vegades a festes populars, emmarcades en celebracions tradicionals o en les festes majors. Sortir de marxa es converteix en un desmarxament que lluny de ser tingut com a normal, ha de fer sonar tot els timbres d’alarma. Ho sabem pel mitjans de comunicació i fins i tot podem imaginar alguna d’aquestes baralles restant sense saber-se, perquè no arriben a requerir els serveis de policia per tornar a la calma. I tant de bo fossin les baralles del jovent resoltes sense la intervenció policial per posar ordre, perquè voldria dir que els fets responen al tarannà de tot el jovent quan passa per l’adolescència, amb les friccions típiques de l’edat. Però la dinàmica actual d’aquest jovent desmarxat sobrepassa la línia vermella del comportament i situa allò que es podria veure com una rivalitat entre colles, com un encarament i prou, en un estadi d’inseguretat pública, atesa la violència i la manera d’actuar, amb comportament en colla que tant violen un cos com l’empaiten i l’atatxonen sense pietat. No és pas igual dos joves que arriben a les mans i amb quatre sacsejades s’acaba tot, motivades a vegades per futileses o per manca de maduresa, com podem recordar de la nostra etapa de col·legi, no és pas igual això a les esbatussades amb cops de puny a tort i a dret, fets que marquen per desgràcia una proclivitat a anar agreujant-se amb el temps aquests comportaments que, insistim, van més enllà de les baralles circumstancials sorgides sense cap altra malícia ni ganes de pegar per pegar. La virulència dels fets que aquest dies són notícia s’assemblen més a una batalla que a una baralla i tallar de soca-rel qualsevol altra situació de violència gratuïta, hauria de ser un afer d’Estat, atesa la proximitat que la vida social al Principat d’Andorra té amb la vida personal, amb el dia a dia de cada particular. Una batalla campal entre joves produeix en la comunitat que la presencia un sentiment de pena i de desempara, un constatar que alguna cosa falla a l’hora d’educar a casa i d’encaminar, a l’escola, pels camins de la convivència i el respecte. Ho escric en aquest ordre, primer casa i després escola. Perquè l’educació s’aprèn observant-la, tenint-la present. I potser si aquest jovent tingués un entorn familiar més tranquil, amb més pau i convivència, cosa que inclou no sentir crits ni veure com els pares es diuen de tot enfurismats, potser a l’hora de sortir al carrer tindrien un altre comportament i s’esbravarien sense haver d’inquietar ni pegar a ningú. Malauradament, és un fet negatiu inherent a una societat bombardejada constantment per violència de tot tipus que entra a casa per la televisió i, des de fa uns anys, pel mateix telèfon. No és d’estranyar, doncs, que sigui un terror per a qui ho ha de patir directament i un perill per a la convivència comuna, exposada a una temença a gaudir dels espais públics cada cop més condicionada per la violència, arribant a degradar-se per aquests comportaments desmarxats i destructius. El servei d’ordre i els serveis socials i de salut deuen tenir el perfil de cadascun d’aquest joves que provoquen els aldarulls i els atacs sense motiu aparent. El comportament deu estar estudiat psicològicament en les societats que fa anys ho pateixen als carrers. Farien bé les autoritats andorranes d’incidir en aquestes accions i activar totes les alarmes per encarrilar pel bon camí una part de la població jove, certament molt reduïda, però que d’aquí a uns anys haurà de saber conviure en societat. I si cal regular els horaris dels locals de diversió nocturns, principal focus de les baralles, que ho facin. I si cal, per la gravetat dels fets, convidar o obligar els pares responsables de la minoria d’edat dels fills a exercir la seva responsabilitat, que ho facin. I si a casa no es veuen capaços de corregir la situació, perquè la situació ha arribat a un punt de conflicte permanent i de desobediència, que hi hagi un protocol de tractament i acompanyament del menor per tal de poder superar la situació en un centre especialitzat. I si cal, i ara ja parlem de joves amb la majoria d’edat complerta, no deixar-ne passar ni una i donar-los l’escarment i la lliçó de modals que la justícia té establert en aquests casos: treballs socials en favor de la societat o directament garjola si l’agressivitat i el comportament han provocat danys greus, físics o psicològics, a la víctima.