La violència de gènere i el Parlament Europeu

Amb la violència de gènere s’ha arribat a un punt inacceptable. Tothom té dret a poder anar pel carrer o on li plagui i a l’hora que vulgui amb la tranquil·litat que no li ha de passar res. I fins i tot dins de casa –sobretot– el respecte, la igualtat, han d’imperar. No es pot permetre que les dones pel simple fet de ser-ho s’hagin de protegir, reprimir, que siguin atacades en un portal, en un mitjà de transport, fent fúting pel bosc, etcètera. A Europa, una de cada tres dones ha estat víctima de violència, física o sexual. I una de cada 20 ha estat violada i més de la meitat han sofert algun tipus d’assetjament.

No queden gaire lluny les denúncies per abusos sexuals del productor de cinema Hayvey Weinstein arran de les quals l’actriu Alyssa Milano va demanar a través de Twiter que les dones que han estat víctimes d’agressions sexuals ho denunciessin al hashtag #MeToo (jo també). La proposta es va fer viral i en poques hores es va escampar per tot el món. Moltes dones es van veure amb cor de sincerar-se. Alliberar-se. S’havia trencat el silenci, s’havia vençut la por, l’aïllament. El tema que era un clam a les xarxes va arribar al Parlament Europeu, on es va debatre elaborant-se un informe per combatre aquesta xacra social. Que també existeix als estats membres de la Unió Europea (UE) i, fins i tot, dins de la pròpia institució.

Han passat mesos i el moviment feminista segueix viu, però, desgraciadament, poques coses han canviat a la UE. És urgent que es ratifiqui el Conveni d’Istanbul (2011), el tractat internacional de més abast per abordar la violència contra les dones i que obliga els estats signants a adoptar mesures concretes per prevenir, protegir i combatre la violència de gènere. Un Conveni –per cert– sense ratificar per països com Bulgària, la República Txeca, Hongria, Irlanda, Letònia, Lituània i el Regne Unit.

Aquest Conveni d’Istanbul estableix que els estats tenen l’obligació de recopilar les xifres de les víctimes de la violència de gènere. La realitat, un cop transcorreguda quasi una dècada, és que es desconeixen quantes dones han estat assassinades a Europa. Extraoficialment es calcula que són set cada dia, però, exactament, no se sap perquè no existeixen criteris homogenis en la recollida de dades, ni tampoc en la definició dels fets ni en la consideració de les víctimes.

Davant la crua realitat no n’hi ha prou de fer un conveni i aprovar unes mesures. També ens hem d’assegurar que les que ja tenim funcionen a ple rendiment.

És una obligació –urgent– de la Comissió Europea i dels estats membres posar els mitjans perquè les institucions actuïn, des de tots els fronts, contra la violència de gènere.

L’esmentat Conveni d’Istanbul en el seu article tercer, en què tracta de Definicions, diu textualment que: “Per violència contra les dones cal entendre com una violació dels drets humans i una forma de discriminació contra les dones, i designarà tots els actes de violència en el gènere que impliquen o poden implicar per a les dones danys o sofriments de naturalesa física, sexual, psicològica o econòmica, incloses les amenaces de realitzar els esmentats actes, la coacció o la privació arbitrària de llibertat, en la vida pública o privada.” I per violència domèstica “s’entendrà tots els actes de violència física, sexual, psicològica o econòmica que es produeixen a la família o a la llar o entre cònjuges o parelles de fet antics o actuals”.

Un dels principals motius de la fundació de la UE, una de les seves aspiracions històriques, ha estat la defensa dels drets i de la dignitat de l’ésser humà. I és evident que la dona està en inferioritat de condicions. I precisament per això és inacceptable que any rere any es retallin els fons del programa Daphne per a la prevenció i protecció de víctimes de la violència, de les quals la dona acapara la majoria. Malgrat l’oposició de l’Eurocambra, la Comissió va decidir incloure-la dins del programa general sobre drets, igualtat i ciutadania, per la qual cosa dels 19,5 milions destinats l’any 2012, va baixar als 18 milions l’any següent i a poc més de 14 milions l’any 2016.

La Unió Europea davant l’alarmant augment de casos de violència de gènere pot i ha de fer molt més.

L’ONG Amnistia Internacional ha dit que encara que moviments com #MeToo han animat moltes dones a denunciar públicament les seves experiències, “la trista realitat és que les xifres de denúncia de casos de violació segueix estant molt per sota de la realitat a Europa”.

Tenim eleccions europees a la cantonada i cal subratllar la necessitat que el Parlament Europeu insisteixi en el tema, que el Conveni d’Istanbul no sigui paper mullat i que el que es va acordar ja fa vuit anys s’apliqui d’una vegada per totes. Per això, i per altres coses, és important tenir clar a qui votar diumenge 26 de maig.