Machado a Cotlliure

En un país com el nostre on els esdeveniments internacionals importants ens passen pel costat, excepte el dia del pare, de la mare, de la sogra, de..., és a dir, tot el que fa referència al màrqueting cutre, el fet de recordar l’aniversari de la mort d’un poeta universal com Antonio Machado, té molta menys importància que la marca de calçotets que porten el tal Ronaldo i el no menys tal Messi and company.

I a mi això em dol, tot i assabentat de les declaracions culturals d’uns i altres pel que fa a gaudir de totes les declaracions possibles de la Unesco. Si encara Machado i la seva família haguessin traspassat la frontera hispanoandorrana per fugir dels “nacionals” seria una dada important de la qual segurament l’amic Andrés Luengo s’hagués tret de la butxaca un llarg reportatge. Però no consta que Machado digués res sobre Andorra, que jo sàpiga. És el mateix que el Paul Valery per als francesos. Que sàpiga no va tenir cap mena de relació amb Andorra. És a dir que m’interessa més la cultura existencial, vivencial i que sorgeix de l’humanisme veritable que protocols firmats i no acomplerts.

Però al que anàvem, el poeta Antonio Machado del qual fins i tot van voler traslladar les seves restes de Cotlliure a Espanya, sense aconseguir-ho perquè Don Antonio era republicà absolut i total i estava ferit de mort per una de les Espanyes que “li va gelar el cor”.

Albert Camus, Malraux ,René Char, Pau Casals, entre altres, van lliurar donacions pecuniàries per poder ser enterrat.

Des d’aquesta secció avui voldria fer-li un humil record al gran home, a la persona bona i al poeta universal que va ser el Machado. (no cal oblidar la importància de Manuel, el seu germà), que aquest és símbol de la bondat i la universalitat i l’ha convertit en el poeta de les Espanyes, avui admirat per les dues Espanyes, encara que a una li sap greu, i sobretot pel món cultural sincer. Un símbol, però, que se’l volen apropiar tiris i troians.

Josep Plajà Masset escrivia l’altre dia a La Vanguardia “El camí de l’exili augurava una derrota prolongada i anava acompanyat d’una tristesa que només qui la veieren foren capaços de descriure-la. Machado ho havia pressentit: “Y cuando llegue el dia del último viaje/ y esté al partir la nave que nunca ha de tornar/ me encontraréis ligero de equipaje/ casi desnudo, como los hijos de la mar”.

Un país com el nostre que pel seu costat o dins mateix li han passat tantes coses em sembla que és bo per a la vida i la cultura del país recordar persones i vivències com aquestes: com la d’Antonio Machado i la de tants poetes, escriptors, músics, intel·lectuals que hagueren de fugir de la barbàrie que per aquells anys s’estenia pels camps d’Europa.

I el que és cert que m’entristeix és el delit amb que els polítics –en aquest cas, Europa– es barallen per fer-se seu un dels poetes més importants del segle XX que en el seu moment el tractaren poc més que de gamarús.

Sí, la tomba de Coltlliure s’ha convertit en un signe de l’exili republicà, però jo afegiria més: un signe de l’exili que tantes persones al món arriben a les costes del Mediterrani o a les fronteres dels països americans fugint de la fam i la mort, o perseguits per les seves idees.

Jo diria que una part de la humanitat, la més aposentada, ha de fer-nos gelar el cor per la banalitat, la indiferència i la crueltat de l’ésser humà.

Almenys que el dia en qüestió ens agafi nusos com els fills del mar.

Però estic segur que estem més preparats per retre homenatges, un cop soterrats, que per anul·lar la injustícia i la tristesa dels perseguits d’avui.

Lector contumaç, ja fa molts anys, d’Antonio Machado, quan amb el Manolo Aguilar vaig visitar la tomba a Cotlliure se’m va gelar l’ànima, i avui, penso que si més avall hi ha dues Espanyes, aquí dalt hi ha set parròquies, potser abans n’hi havia vuit? I avui aquesta ja pràcticament s’ha esvaït potser perquè era la més autèntica per la seva dignitat. Em refereixo a l’Andorra pobra, agraïda i plena d’humanitat.