La tribuna
Gustos dominants i Història de l'Art
A propòsit del ‘gotelé’ descobert sota el guix a Sant Serni de Canillo
La descoberta dels frescos que van estar amagats sota el guix durant anys i pans a l’església de Sant Serni de Canillo excita un seguit de pensaments. El primer, potser, és que sense haver estat amagats, podrien estar avui al MNAC, a Barcelona, o a una col·lecció de qualsevol indret del món, pendents d’una despesa mil·lionària per poder recuperar-los.
La segona, i més llarga, és fins a quin punt els gustos estètics dominants a una societat al llarg del temps han condicionat la Història de l’Art. Sobretot en les anomenades ‘classes dominants’.
L’estudiós i divulgador cultural encampadà Robert Lizarte explicava el grup que el va acompanyar en una visita guiada per La Mosquera que és fácil distingir, encara avui, les cases antigues de famílies poderoses de les humils: les primeres tenen les façanes revestides mentre les segones conserven la pedra vista. Avui no es podria dir que es mantingui aquest criteri, sinó més aviat el contrari, com ho demostren les catalogacions d’edificis d’interés per part de patrimoni.
El romànic, durant dècades, si no segles, va ser considerat un estil lleig, digne de ser amagat a nombrosos temples i fins i tot catedrals, com la de València, on també es van rescatar elements d’aquest estil de sota d’arrebossats. Aquest gust, o manca de gust, va facilitar les vendes a preus ridículs –en valoracions actuals– de pintures i escultures romàniques perquè, més enllà de consideracions artístiques, tenien les d’antiguitats.
Almenys podria haver estat una de les autojustificacions dels qui van materialitzar o facilitar aquelles vendes en temps de penúries, més enllà de la llegenda sobre la “desaparició” de la marededeu de Meritxell en l’incendi del santuari vell, recollida en literatura de màxim nivel per Albert Villaró.
Diversos règims polítics autoritaris, o directament dictatorials, van marginar, si no destruir directament, obres d’art amb criteris ideològics o religiosos. Les més recents han estat pels talibans, eliminant patrimoni reconegut com a universal. Res de nou, que altres defensors de religions més antigues van fer amb manifestacions “paganes” o de “falsos déus”.
Però no han estat només els radicals de religions i ideologies. De vegades les destruccions o “camuflatges” sota altres elements o estructures han estat per qüestió de moda en matèria d’estètiques dominants. Una de les més conegudes, reconegudes i mantingudes “víctimes” va ser el romànic, ara de valoració tan recuperada que esdevé clau en el turisme cultural de llocs com la vall de Boí, o les nostres.
Encara sort que els valuosos tresors patrimonials, el nostre i els altres, s’han pogut conservar, amagats o no, recuperar i posats a la vista de contingents majoritaris, encara que sigui amb imatges virtuals com les provisionals dels frescos de Santa Coloma.
I també es podria esperar que, amb el pas dels anys, hi hagi estils artístics que siguin successivament menystinguts i tornats a apreciar, com d’altres que seguiran, inevitablement, el procés invers, de les avantguardes so- brevalorades al desprestigi generalitzat. Coses de tempora i mores, dels llatinistes.