Enquestes obligatòries

Tinc una amiga que és fronterera. Preciso aquest extrem perquè en els estàndards dels dos països pels que es mou sovint té la sensació de ser equiparable a la casta dels intocables i està habituada a rebre bufetades. Jo li dic que no es prengui les coses tan a pit, que els seus problemes no són greus. Però ella està un pèl capgirada. Potser perquè ja entra en una edat en què, segons li va anunciar el ginecòleg, té les hormones revolucionades i viu una mena de segona adolescència. El cas és que la meva amiga s’ha sentit assetjada per un (o varis) enquestador. Sembla que la Generalitat catalana vol conèixer els usos lingüístics dels ciutadans. No si són malparlats (que ella Déu n’hi doret si ho és), sinó si tenen relacions fraternes amb la gramàtica de Fabra.

El cas, m’explica la meva amiga, és que el senyor enquestador li va entrar amb la severa advertència de l’obligatorietat de respondre. Ella, que en aquells moments endrapava l’últim mos de l’esmorzar, es va veure amb manilles i fent companyia a l’exduc i cunyat en desgràcia, fet que la va predisposar a respondre amb diligència. Però tenia un problema insalvable, i és que a la meva amiga, amb l’últim glop del cafè amb llet li arriben unes peremptòries i irrefrenables ganes de tancar-se en un lloc tranquil, fresc i solitari per expulsar la part no aprofitable de si mateixa.

La meva amiga diu que davant la insistència de l’enquestador, que es devia olorar l’intent de fer-li una cobra, va valorar l’opció de tancar-se a l’excusat i anar complint obligacions simultàniament. Però no es va veure amb cor de realitzar tantes manipulacions amb discreció. I va pensar que al pobre enquestador, a aquelles hores, potser se li regirava l’estómac i segur que no li pagaven un plus per assistir a aquests excessos. Així que no, si us plau, truqui’m en quinze minuts, li va demanar.

1.440 minuts després, i a partir d’aquí en intervals regulars, l’enquestador la va anar perseguint a través dels seus dies i quasi nits, trucant en els moments més inoportuns i amb la cançoneta “és obligatori, és obligatori, és obligatori”.

La meva amiga, que està fins a la patata de la prepotència amb què la tracten les administracions, totes elles dedicades a tocar la pera al ciutadà al qual diuen servir, o a ficar-li la mà a la butxaca, es va anar posant una mica subversiva. Ni que fos en la seva imaginació, on es representava a si mateixa com aquells individus àcrates de l’Amèrica profunda (avui, probables votants de Trump) que a les pel·lis reben els representants del Govern federal amb el fusell a la mà. S’ha de dir que després la dona és pusil·lànime de mena i tan negada que si empunyés ni que fos un tirador s’acabaria fent mal a si mateixa.

Finalment la van enxampar. Però ella, rancorosa com és, diu que li va colar tota mena de boles al senyor enquestador.