Adeu al Núvol

Andorra Telecom, l’antic STA, s’ha mostrat sobtadament assenyat en renunciar a construir The Cloud, l’avantguardista edifici previst al lloc de la seva an- tiga seu (i del que van ser dependències de les sales d’ex­posicions del Govern). A l’hora d’adjudicar-ne la construcció ha resultat que totes quatre ofertes presentades implicaven costos molt més elevats de l’inicialment previst, de 28,7 milions d’euros. Concretament, entre 40,6 i 60,7 milions.

Cal recordar que aquest projecte d’edifici singular va tenir de bon començament opositors qualificats per raons estètiques i d’harmonia en el paisatge urbà, però també per motius econòmics i de veritable utilitat.

La realitat dels qui volien aixecar el Núvol ha estat un bany de realitat, una dutxa glaçada. I el seny, que s’ha imposat, obligava a la renúncia. Encara més si s’afegeix l’experiència continuada de sobrecostos en obres públiques licitades i adjudicades. Recentment s’ha parlat ni més ni menys que d’un 40 per cent en la reforma de l’avinguda Meritxell, que sembla víctima d’una duradora malastrugança.

En definitiva, l’edifici emblemàtic constituïa una nova empresa faraònica a costa de capital parapúblic en uns moments on el record –o la permanència, si més no parcial– de la maleïda crisi convida més que mai a no estirar més el braç que la màniga. I com ha succeït amb diverses instal·lacions desproporcionadament grans creades fa més o menys temps, encara està per determinar, i comprovar, la veritable utilitat de l’espai a construir.

El director general de la companyia, Jordi Nadal, anunciava que es demanarà a l’empresa delegada i a l’arquitecte que han fet els càlculs com es justifica aquesta desviació entre pressupostos: el teòric i els oferts pels aspirants a executar els treballs.

La primera constatació és que la consulta, i la decisió de la renúncia a The Cloud arriben tard, molt, massa tard. I que a més d’una empresa i un arquitecte, se suposaria que entre el personal de la parapública i del Govern com a últim responsable polític, hi ha personal suficientment qualificat per fer una estimació més realista dels costos.

La segona és que –també ha passat altres vegades– la decisió final i lògica arriba quan ja s’ha fet una despesa relativament important: els tres milions d’euros que segons les fonts oficials s’haurien invertit en els ender­rocs dels edificis anteriors. El que recorda una altra sentència de la saviesa popular, que és molt fàcil destruir, però molt més difícil construir.

Cal esperar –potser en el moment de la publicació d’aquestes reflexions ja s’haurà anunciat– què es decideix fer en aquest punt del país tan cèntric i valuós des de tots els punts de vista, en lloc de l’agosarat disseny presentat amb tant d’impuls, orgull –supèrbia?– i reiteració en el temps, per acabar en un fracàs evident, vaticinat per tantes veus, no totes retrògrades.

Seria lamentable que l’alternativa fos quelcom semblant al que ja existia i es va demolir. O una altra que fos mostra d’allò que els espanyols defineixen com un quiero y no puedo. Torna a obrir-se una nova expectativa i possibilitat. Per què no al Museu Nacional, promesa incomplerta de qui va resultar majoria electa en la legislatura que acaba, amb patrimoni i arxiu inclosos?

L’oposició, fent d’oposició clàssica arreu, ja ha demanat responsabilitats polítiques enteses com a dimissions. Veurem. Alguna ja es va produir en un passat recent davant altres projectes abandonats. I en últim cas, si els equilibris entre forces polítiques no fossin decisius, quedaria la instància –poc desitjada en matèria política– dels tribunals, tot i la saturació coneguda.