L'octubre més llarg

És més que una llicència poètica tradicional, no només a la literatura, on van donar el Nobel a l’autor de Las largas vacaciones del 36. Hem vist ben sovint als vidres de carrers de les parròquies –encara en queda algun– el rètol de “tancat per vacances”, que perdura i perdura en el temps, demostrant que es podien haver estalviat, amb més sinceritat, les dues darreres paraules.

Més enllà de la qualitat literària indiscutible sempre en el degà dels poetes andorrans vius, aquesta obra neix del cor, dels budells, però també del cap, i cada composició se situa en el marc de tres elements gràfics: Primer, la cita escollida d’una personalitat amb auctoritas, siguin literats: Espriu, Sampedro, Voltaire, Neruda, Poe, Martí i Pol, Pedrolo, Gabriela Mistral, Wilde, Maria Aurèlia Campmany, Josep Vicenç Foix, Umberto Eco… Però també filòsofs, científics, polítics: Sòcrates, Confuci, Galileu, Curie, Martin Luther King, Salvador Allende, Gandhi, Jacques Delors, el mateix papa Francesc…

Segueix una foto il·lustrativa, sempre en blanc i negre, com correspon al realisme dramàtic del text, que és el poema de cadascun dels dies.

I per rematar significants complementaris, el record d’un fet transcendent en la mateixa data d’un any més o menys llunyà en el passat, una efemèride. No ens hem pogut estar, amb voluntat de fer gana de llegir la resta, que no de rebentar el contingut, un parell d’exemples. Per suposat, el de l’inici evocador d’aquell primer d’octubre a Catalunya:

La cita que obre és de Mahatma Gandhi: “Hi ha moltes coses per les quals estic disposat a morir, però ni una per la qual estigui disposat a matar.”

La foto: una rosa blanca.

El poema:

“No ploro/ tot i que en tinc ganes.

Estic trist, molt trist,

i sento ràbia / i vergonya de ser home

en tornar a veure / coses que em pensava

no tornar a veure / mai més,

almenys tan a prop…

(…)

Això és Europa?

Quina Europa?

On s’amaga / avui, / primer d’octubre,

l’Europa dels drets i llibertats fonamentals?”

Efemèride: “Un altre 1 d’octubre, de l’any 1946, el Tribunal Militar Internacional a Nuremberg va pronunciar les penes contra els acusats, entre altres, de crims contra la humanitat durant la Segona Guerra Mundial.”

Al llarg de les gairebé dues-centes pàgines (cent noranta-nou) l’Europa còmplice, per callada, davant les violacions de drets i llibertats elementals de la seva carta fundacional, quan no les vulnera ella mateixa, és un dels temes recurrents. Això i més denúncies i crítiques sense renunciar a moments per al lirisme, fins i tot per a tocs filosòfics, amb la ideologia política en el substrat de tot plegat, i amb condemnes a les fake news.

Pel que anomenen “deformació professional”, o més aviat per consciència del que queda de rigor i ètica en aquesta professió, compartim amb el poeta el tractat sobre comunicació a Andorra, ahir i avui, que arriba a sintetitzar en 54 versos. Ho plasma el dia 57 del seu octubre i els elements són:

La cita de Josep Vicenç Foix: “És quan dormo que hi veig clar / Foll duna dolça metzina.”

La foto: paisatge difuminat.

Extracte del poema:

“Recordo / quan era molt jove, al poble, /existien

dues fonts d’informació / essencials / el cafè,

funcionava cada dia, / i el barber / un cop al mes

o cada mes i mig.

(…)

“Com a complement, /sempre es podia recórrer

a algun diari escrit / el de casa

o els que podies trobar, / també, / al cafè.

Mitjançant les notícies reals

i les notícies mentida

et feies el teu relat.

(…)

Les fonts s’han multiplicat.

Fer-se un relat propi /esdevé

cada dia que passa / més i més complicat.

Diaris / Ràdio / Tele.

Facebook / Instagram / Twitter / i tutti quanti…

Tot plegat fa /que costa molt destriar

el blat / –si n’hi ha–/ de la palla

–que abunda amb escreix.

Potser és així /perquè se sap/ que la palla, / quan crema,

escampa una cortina de fum

que ho tapa tot.”

I l’efemèride: “Un altre 57 d’octubre, el 26 de novembre de l’any 1865 del calendari gregorià, a Londres, Lewis Carroll va publicar el llibre Les aventures d’Alícia al país de les Meravelles.”

Es pot dir més, però difícilment millor, en un llibre que és a la vegada poemari excel·lent, testimoni històric i agitador de consciències.