La cultura els la bufa

Estic aquí rumiant si quan el meu jefe torni de les seves merescudíssimes vacances li plantejo que es carregui ja aquesta secció de Cultura a la qual em va lligar fa prop de deu anys. Si no em decideixo a fer el pas és perquè l’atur és un lloc fred i la gent dels bancs són molt primmirats amb això que els tornin els préstecs. Però confesso que durant aquests anys he vorejat sovint la depressió veient quin poc interès genera la cultura i les seves circumstàncies. Amb l’últim –que no darrer– episodi arribo al punt que demanaré al metge alguna pastilleta de la felicitat.

M’explico. Fa setmanes, si no mesos, que parlem d’un episodi com a mínim controvertit. El ministeri de Cultura va adquirir una suposada peça neolítica del jaciment de Juberri a una web de subhastes, generant diferents dubtes: el primer, que tenia tot l’aspecte de ser una falsificació; el segon, si una administració pública no té altres vies per recuperar patrimoni; el tercer, si tirant així pel dret no donen ales a espoliadors, falsificadors i altra gent de malviure que troba un mercat lucratiu. Bé. Cultura va admetre l’error inicial, va donar les explicacions demanades per la premsa i va rectificar posant l’afer (com també ciutadans particulars) en mans de la policia. Amb final feliç (o més o menys) perquè els mossos d’esquadra van detenir els dos presumptes autors de l’estafa i els espolis.

És un assumpte que va començar amb una pedreta però que va adquirir dimensions de gran bola de neu. Així que semblava lògic demanar als grups de l’oposició una reacció al tema. Van declinar amablement l’oferta: en un cas, per manca de coneixement de l’assumpte; en un altre, ni van respondre; al tercer, i després de dues trucades infructuoses, vam optar per estalviar paciència i energies.

Ignorància del tema! Només en aquest rotatiu n’hem dedicat un mínim d’una dotzena de pàgines, editorial inclosa. Tant se la bufa la cultura que ni fan una ullada mentre suquen el croissant? Estem parlant de partits on hi ha exministres i exsecretaris d’Estat de Cultura. I estem parlant de partits amb aspiracions properes (suposo) de governar. És a dir, que bé hauran d’estar al dia, també, del que es cou o es deixa de coure a la vida cultural del país. O no?

Va tenir un punt de candidesa que desarma els ànims d’atacar-la la manera com Olga Gelabert confessava en el seu primer Sant Jordi (un dia o dos abans de prendre possessió) com estava de sorpresa per “la quantitat d’editorials que hi ha al país”. Haurem de tornar a aquest punt cada cop que canviï el titular del ministeri? Tornarem a viure la patètica situació en què ningú no vol assumir-lo i passen els dies i les setmanes i no hi ha ministre de Cultura? Quins polítics passarien un test de nivell sobre la vida cultural a casa? Saben qui escriu? Qui fa música? Veuen els joves que volen dedicar-se al cine o al teatre de manera professional? Segueixen alguna programació del seu gust, més enllà de la presència institucional?

Més: quants cops l’oposició ha convocat una roda de premsa per parlar sobre un tema de cultura? I no és que no n’hi hagi de vitals, dels entorns de protecció a l’Sdadv, que afecta la butxaca de tothom. Cert: han fet alguna pregunta al Consell i han rebut respostes que, pel que sembla, els han deixat perfectament satisfets a la primera.

La cultura –i oi que algunes persones del sector ho comparteixen?– és un subjecte que queda preciós en els discursos institucionals. Si us plau, ara que entrem en dies que n’hi haurà molts, estalviï’ns-ho, que tanta hipocresia fa riure. Per no plorar.