Muntanyes d'imprudents

Anar a la muntanya està de moda. L’obsessió de fer vida sana porta implícita la pràctica d’exercici físic i els darrers anys, a més dels runners que trobes per tot arreu, les muntanyes s’han convertit, gairebé, en la Rambla. Tot­hom vol fer un cim –molts tan sols per poder presumir a les xarxes socials i acaparar likes d’amics, coneguts i desconeguts que els aporten la dosi diària de notorietat que sembla que necessiten per viure– i qui més qui menys se sent capacitat per embarcar-se en una de les mil i una curses de muntanya que han proliferat al país i fora de les nostres fronteres.

I no dic pas que fer esport i anar a la muntanya no sigui bo. Tot el contrari. El problema arriba quan la gent tira milles sense pensar que pujar al Comapedrosa no és fer una excursioneta de no res. Pensem-hi: 2.942 metres d’altitud. La muntanya més alta d’Andorra. A qualsevol que tingui dos dits de front això li hauria d’encendre alguna alarma quan decideix anar-hi. Farà bon temps o no? Quin material he d’agafar? Puc anar amb unes vambes senzilletes o cal que em posi calçat de muntanya? He estudiat bé el recorregut abans de sortir? Tinc la forma física suficient per fer un pic de quasi 3.000 metres?

Fer-nos totes aquestes preguntes sovint evitaria, segurament, finals com els que els bombers viuen gairebé cada dia: rescats innecessaris. No parlem d’algú que malgrat anar equipat i fer una ascensió en un dia de bon temps pateix un accident, fortuït, involuntari. No. Parlem d’imprudents. De persones que surten sense saber on van, sense estar preparats, sense roba d’abric per si es gira mal temps i amb tan poc seny que quan es veuen apurats no se’ls acudeix una altra cosa que trucar als bombers perquè els baixin amb l’helicòpter.

Quan a la redacció truquem a bombers i ens diuen que han anat a fer un rescat el primer que es pregunta és què ha passat. “S’han fet mal?” I la veritat, quan sento el bomber que em diu que no, que estaven perfectament però que ves per on, s’havien ficat en una via ferrada i no s’han vist amb cor de continuar, és quelcom que m’indigna.

Algú s’ha parat a pensar quan ens ha costat a tots plegats la imprudència d’aquests senyors? Entre efectius humans i l’helicòpter... una morterada! Així doncs, estic plenament d’acord amb la proposta del Govern de fer pagar els rescats dels imprudents. Que és difícil destriar què és una negligència i què no? Pot ser. Que a Catalunya la mesura no acaba d’arrencar i entre el 2011 i el 2016 només se n’han cobrat cinc? D’acord. Però cal conscienciar d’alguna manera que les imprudències s’han de pagar. Perquè ningú qüestiona la tasca dels equips de rescat. Fan molt bé la seva feina. Però justament la seva actuació s’hauria de limitar a casos d’emergències. Per a la resta, seny! i a pagar si no s’entén que l’helicòpter dels bombers no és un servei de taxi a la demanda.