Creat:

Actualitzat:

Com faig molt sovint, acudo a la bíblia lexicogràfica i etimològica del Diccionari català-valencià-balear, conegut més sovint per Alcover-Moll. En aquest cas per cercar el significat, etimològic, etc... del mot mercenari, actualment molt present en aquest món mediàtic, absolutament objecte dels espectacles de massa, dels seus protagonistes, dels espectadors bàrbars i pelacanyes, dels qui viuen d’ell –molts!– i dels qui no troben normal que els titelles del futbol siguin simples mercenaris, malgrat els petons a samarretes, calçotets i escuts.

Un amic meu em comenta, sovint, que consta que va formar fa anys part del PCE més radical, com és que no hi ha una revolució social? Doncs no! És clar que no! Avui, el concepte de classe ja no existeix. El màxim que pot succeir és que et toquin la butxaca a tu, aleshores, i no sempre, potser sorgirà alguna cosa que pot semblar solidaritat.

Doncs bé, al que anàvem. El mot mercenari és un adjectiu que té com a primera significació aquesta: “Que treballa per la paga i que obra solament per raó d’un salari.” Diu a continuació: “És senyal que són fort vils e mercenaris persones que ells no puxen fer res de bé, sinó amb mal”; Eximenis Terç, C. 121. I també afegeix: “Insultava la pobresa mercenària dels pobres jornalers.” Riber Miny. 18.

Una segona accepció es refereix al “soldat que serveix un govern o príncep estranger per la paga”.

De tot això se’n desprèn que tots som una mica mercenaris, ja que cobrem un salari pel que fem. Per tant, existeix un sentit de retribució justa: treball-salari, malgrat que la major part de les vegades –i no cal pas ser cap marxista absolut per afirmar-ho– hi ha una injustícia total entre treball i salari percebut.

Parlen de la “bogeria del futbol”, parlen de “déus” del futbol, parlen “dels valors dels clubs” que no són altra cosa –avui– que purs negocis financers –legals, il·legals, al·legals– parlen de fons d’inversions nord-americans, a oligarquies soviètiques, a presumptes finançadors de terroristes (sil), i la gent tan panxa, parlen, i pensava jo que els francesos (però avui són igual que tots) que tenen, en principi, antecedents culturals, fan cues quilomètriques per comprar samarretes d’un individu tan mer­cenari com tots, es digui el que es digui, a 155 euros cadascuna, i hi ha milers i milers de francesos que no arriben als 1.000 euros de sou mensual.

Vull copiar, aquí, els mots d’un escriptor (més que periodista penso) al qual tenia certa simpatia segurament pels seus pares, el seu exili, i el cognom que porta i amb el qual signa, i que encara creu que el Barça (no és un Corte Inglés, o un Caprabo com un altre?) és “més que un club” (el Franco és mort ja!) i que l’altre dia deia el següent:

“En el context mundial, aquest fitxatge apuja la temeritat de les apostes, altera la rellevància del Barça, multiplica els riscos de les inversions i alimenta dreceres com les que, amb mètodes que l’FBI qualifica de criminals, han concedit els pròxims mundials a països de defectuosa qualitat democràtica. I la vitalitat insolent i la desimboltura egoista del brasiler connecten amb una demanda que, per desgràcia, té els mateixos escrúpols que l’oferta. Admirat Sergi Pàmies, un club que porta la inscripció “Qatar” al costat d’Unicef, és quelcom a valorar?

És una història de mercenaris per tal que les tropes estiguin tranquil·les. Què passaria si no hi hagués futbol? La revolució social de la qual abans parlava, rien de rien. Vivim en una etapa del món on tothom se’n fot del que li pugui passar a l’altre. On l’eufemisme s’ha ensenyorit del món, i del que abans se’n deia injustícia, ara se’n diu desigualtat; del que abans se’n deia educació, ara són regles del joc; del que abans se’n deia a “cadascú el seu”, ara, caritat (i menys mal que existeix); del que abans se’n deia treball i esforç, ara facilitat i nous camins...

La Vanguardia també deia en un editorial el següent: “És evident que aquesta esbojarrada i ruïnosa cursa no té cap altre horitzó que la desaparició de clubs, en altre temps emblemàtics, i la pèrdua del poc esperit esportiu que li quedava al futbol. Cert que s’ha convertit en un gran negoci al qual s’han afegit empresaris del sector energètic, de la construcció o del financer amb el doble objectiu d’arrodonir beneficis i guanyar predicament públic, la qual cosa ha canviat les regles. Ha deixat de ser romàntic, malgrat que continua comptant amb milions de fidels. Però una cosa és que l’esport s’hagi convertit en un fenomen global i una altra deixar que sigui un cavall desbocat cap a l’abisme.”

“Les autoritats esportives i federatives han de provar de controlar aquella bogeria amb normes raonables que limitin les quantitats dels fitxatges i els salaris dels jugadors. Fins i tot l’esport més professionalitzat del planeta, l’NBA, té les seves lleis i regles per evitar una cosa semblant a la que està passant en el futbol. O es frena aquesta tendència o caldrà lamentar-ho tard o d’hora.” Parlen dels “valors del barcelonisme”, dels “valors del madridisme”, dels “valors de...”. Déu meu: algú parla dels valors de la persona humana? Les masses, el gregarisme i els mercenaris... I el més gros: tothom els aplaudeix, els fa seus, i se’n fot de la injustícia social. Tothom parla de desigualtat. És més fàcil de digerir. Ah, per cert, tots, tots som possibles mercenaris.

O com diu Bergoglio: “Esa economía mata. No puede ser que no sea noticia que muere de frío un anciano en situación de calle y que sí lo sea una caída de dos puntos en la Bolsa. Eso es exclusión. No se puede tolerar más que se tire comida cuando hay gente que pasa hambre. Eso es inequidad. Hoy todo entra dentro del juego de la competitividad y de la ley del más fuerte, donde el poderoso se come al más débil. Como consecuencia de esta situación, grandes masas de la población se ven excluidas y marginadas: sin trabajo, sin horizontes, sin salida. Se considera al ser humano en si mismo como un bien de consumo, que se puede usar y luego tirar.” I no es tracta de moralisme, sinó de lucidesa i de fugir del gregarisme dirigit pels de sempre.

tracking