La Vella Quaresma

Som al punt de l’equador de la Quaresma. Una data que ben segur passa desapercebuda per a la gran majoria de persones. El que abans era part indestriable d’una manera de viure avui queda circumscrita als cercles estrictament religiosos i a la pràctica espiritual dels catòlics. I segurament és bo que sigui així. La religió ha deixat –o cada cop deixa més– de ser una directriu social per esdevenir el que sempre hauria d’haver estat, una qüestió íntima i personal. I ben segur encara ens queda camí per recórrer en aquest sentit, malgrat la nostra relació institucional amb l’Església catòlica i els usos i costums. Tanmateix, la Quaresma, més enllà del pòsit religiós, tenia –i continua tenint– un vessant social del qual no hem sabut separar el gra de la palla. La contenció, l’abstinència, la introspecció d’aquests dies assenyalats com a preparatoris abans no arriba la Pasqua només deixa rastre en aquelles coses que són de més bon passar, com els bunyols de vent i el bacallà amb cigrons dels divendres. I certament, m’adono que més enllà de la fe de cadascú, és una pena que anem perdent un llençol en cada bugada i de retruc, alguns elements que ens podrien ajudar a millorar com a persones i com a societat. Elements que van més enllà dels costums, per pouar en el fons de la qüestió. Allò tan repetit de l’examen de consciència, prescindir d’allò superflu i connectar –en certa manera– amb allò transcendent que ens envolta i que, sobretot, ens connecta als altres. En un món cada cop més caòtic i incert, més superpoblat i individualista, tornar a mirar endins sembla ser revolucionari.