L’edat de Crist

La nostra Constitució arriba enguany a l’edat de Crist. Segons el relat canònic, Jesucrist tenia trenta-tres anys quan va ser crucificat. No entraré en el debat enrevessat que qüestiona la versió de l’Església a partir de l’escorcoll de la cronologia dels fets que diferents investigadors han realitzat al llarg del temps, senzillament em serveix per constatar-ho. I és que l’expressió l’edat de Crist m’ha arribat a mi com una herència familiar (m’agrada aquesta expressió que sembla que ho justifiqui tot): la meva mare la feia servir sempre quan qualsevol circumstància, fet o persona assolia la xifra en qüestió. Demà, doncs, 14 de març la societat andorrana farà trenta-tres anys que es va dotar de la Carta Magna. Un text que s’ha de reconèixer la gran vàlua i l’avenç que va suposar per al país, així com cal donar valor a la gran feina feta per totes aquelles persones que ho van fer possible en un consens admirable. Ara bé, ningú podrà negar que en alguns aspectes la tenim o bé rovellada –perquè en les seves articulacions no s’hi ha posat l’oli necessari al llarg de tot aquest temps– o bé sobrepassada per l’evolució de la societat andorrana que trenta-tres anys després no és la mateixa que el 1993. Totes les constitucions pateixen al llarg del temps petits retocs que les actualitzen per les necessitats que genera el propi estat i la seva gent, les posen al dia sense l’exigència de fer reformes integrals, que no és el cas ni la necessitat. És cert que per fer-ho cal tenir un gran consens, no tan sols polític, sinó també social, i això ja costa molt més.