Prohibir o protegir

Cada generació busca una nova alarma moral. Abans va ser la televisió, després els videojocs i ara les xarxes socials. A Andorra, el debat sobre prohibir-les als menors de setze anys té una lògica comprensible: protegir-los de l’addicció, de la pressió estètica, de l’assetjament i d’una comparació constant que sovint desgasta. El problema és que una prohibició pot semblar contundent i, alhora, ser profundament insuficient. Les xarxes no són només un passatemps. Per a molts adolescents són la plaça pública, el pati, el mirall i també el tribunal. És allà on es relacionen, s’exhibeixen, s’imiten, es premien i es castiguen. Pensar que tot això desapareix perquè una llei ho diu és confondre el desig de control amb la realitat tecnològica. Els joves sempre troben esquerdes, i internet n’és ple, ja saben allò que es diu que no es poden posar portes al camp. Per això, més que prohibir, caldria educar. Educar de debò: explicar algoritmes, autoestima, manipulació, dependència i límits. Protegir els menors és imprescindible, però protegir no sempre és barrar el pas. A vegades és ensenyar-los a travessar-lo sense perdre’s. I els adults també hem d’assumir la nostra part de responsabilitat: sovint entreguem un mòbil molt abans d’haver ofert criteri, conversa i exemple. Cap filtre parental substitueix una família present ni una escola que sàpiga llegir el món contemporani. La qüestió no és si internet existirà, sinó si els joves hi entraran sols, tard i malament, o acompanyats. Això és més difícil que prohibir, però també és molt més honest. I més útil.