El sens unic

Eren les tres del matí d’un diumenge com els altres. Ja havien obert els llums, sonava una balada de fons i el fum del tabac començava a esvair el miratge de seducció que només dona el maquillatge, les pampallugues d’una discoteca i un parell de malibús amb pinya. Moment de tornar a casa quan tot just començava a posar-se la cosa interessant. I ganes de xerrar, i de riure, i un rau-rau a la panxa perquè ja feia hores que havíem sopat i la nit –i nosaltres– érem encara joves. I pujaves al Golf o al Polo de l’amic que tenia cotxe i davant l’alternativa inadmissible de tornar a casa a una hora prudent enfilaves la carretera per fer un sens unic. L’únic que tenia sentit en aquell moment. I posaves la música al radiocasset extraïble mentre el cotxe circulava tranquil, avinguda Meritxell, avinguda Carlemany, tomb a la plaça Coprínceps, i recte avall fins a Santa Coloma, tomb al càmping i torna amunt i torna avall, mentre es feien quarts de cinc del matí. Moment que –amb sort– podies anar rere l’Stela a veure si hi havia llum a l’obrador. I aleshores sí, sens unic altre cop, per cruspir-te aquells deliciosos croissants encara calents –mai res és tan bo com quan menges de matinada– i acabar de xerrar de camí a casa, tot allò que semblava que faltava per dir fins l’endemà. I així acabaven les nits de dissabte. Circulant per carrers deserts i bescanviant senyals de complicitat amb la resta de cotxes que –en processó– seguien el mateix ritual. Nits sempre massa curtes. Quan tot era tancat i feia fred al carrer. Tornant a casa amb el motor calent, l’esmorzar fet i la son per passar.