Privilegis

Durant uns dies he copsat de primera mà el funcionament d’un gran centre sanitari. Vas veient com els processos logístics estan implantats a tots els àmbits de servei. Des de les tasques administratives fins a les de manteniment, passant per tots els aspectes sanitaris –evidentment– tot està estudiat cercant la màxima eficiència, que també vol dir la despesa més ajustada, per aconseguir el màxim aprofitament dels recursos. Dit en termes empresarials: els màxims beneficis. El gaudi d’aquests serveis és un privilegi. Soc absolutament conscient que el que per a nosaltres pot semblar una cosa normal, com una consulta mèdica o una intervenció quirúrgica, per a la majoria de la població mundial és una quimera. Sense filar gaire prim i amb totes les excepcions o peròs que es creguin convenients, l’afirmació ja és vàlida en el nostre entorn proper. L’estat del benestar ja no és el far que guiava les societats modernes en el seu desenvolupament vers el futur. Hem permès –diuen que inconscientment– que serveis com la sanitat, l’habitatge o el treball; els drets de tota mena, col·lectius i individuals, i nosaltres mateixos (les persones, per si algú no l’hi quedés clar) siguem poc més que mercaderies. Ho repetiré: soc un privilegiat! Casuística que, en cap cas, inhabilita per ser crític amb la deriva que el món està prenent. Anem al moll de l’os: parlem de guerres, en plural, quan si ampliem el camp de visió, un pot percebre que totes són la mateixa. L’imperialisme colonial occidental, amb els EUA al capdavant, intentant frenar la seva decadència davant l’empenta de les orientals.