Menjar-se els therians

Hem passat del llegendari licantrop (el mític home que es transforma en llop les nits de lluna plena) als therians, que són les persones que s’identifiquen com a animals, sigui psicològicament o espiritualment. El primer era llegendari, però els segons estan proliferant cada vegada més, fins al punt d’organitzar trobades per compartir lladrucs i miols humans. Més enllà de posar licantrops i therians a la mateixa categoria de llunàtics, hom no pot evitar preguntar-se fins a quin punt això es deu a una moda o si realment hi ha gent que en el seu fur intern s’identifica realment com a animal. En aquest segon supòsit, no puc evitar preguntar-me com cal tractar aquest fenomen i, sobretot, quina categoria jurídica cal atorgar-los. Si hom s’identifica com a animal i portem això fins a les màximes conseqüències, caldrà aplicar-los la llei que regeix aquest tipus d’éssers. És a dir, de la mateixa manera que una persona no pot orinar a la via pública, algú que s’identifica com a animal sí que ho pot fer, sempre que ruixi la pixarada segons mani el comú. Però, és clar, tot i que actualment jo no menjo ni gos ni gat (afortunadament hem deixat enrere la crisi del 2008), sí que menjo vedella, i em pregunto fins a quin punt es pot portar a l’escorxador una persona que s’identifica com a vedell. I encara més: si ens el mengem, estem cometent canibalisme? Què impera, quan parlem d’antropofàgia, l’origen biològic de l’ésser o la identitat? Curiosament, la mentalitat woke dominant consideraria que impera la identitat i, per tant, podríem menjar-nos els therians! Així que si volen obrir un restaurant d’especialitat, ara és el moment.