Impossible i inevitable

La proposta de prohibir l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys és d’aquelles coses amb què és difícil no estar-hi d’acord, però que amb prou feines s’aguanten dempeus més temps que una galeta de mantega sucada en té calent -entre 3 i 7 segons, per norma general-. Poc o molt, tots som conscients del mal que ha fet entre els joves l’accés indiscriminat a internet i a les xarxes en particular. Els problemes que ha generat –i genera– en les relacions socials, l’accés a delinqüents i desaprensius que els veuen com carn tendra i vulnerable, la certesa de tenir el pitjor de l’espècie humana a un sol clic, el daltabaix en l’autopercepció i els problemes de violència i TCA que se’n poden arribar a derivar. Tot això és cert i segur que em deixo alguna cosa més. Però la culpa sobretot és nostra. Dels pares i mares que no hem sabut o no hem volgut dir no als plançons quan demanaven un mòbil, quan ja ens ha anat bé entretenir-los amb la tauleta perquè no donessin la murga al restaurant o quan no hem sabut establir límits, ni educar en un consum responsable, perquè som els primers que no en tenim. No seré jo qui tiri la primera pedra. Prohibir sembla la mesura natural. Però que els joves continuïn accedint a les xarxes un cop treuen el nas a l’adolescència és inevitable com és impossible impedir-ho. Perquè no tenim potestat per fixar normes a les grans tecnològiques, perquè ells saben fer anar una VPN quan nosaltres amb prou feines hem après a gestionar la signatura digital i, perquè en la majoria de casos, prohibir les coses a l’adolescència és un incentiu massa temptador.