El poder de no prohibir

La cultura humana i social ens empeny a saltar-nos les prohibicions, sobretot quan et trobes en l’etapa de la vida en la qual fer-ho pot convertir-se en el dia a dia: l’adolescència. No parlo de cometre crims ni fer grans escàndols. No per voler anar en contra de la norma o destacar, sinó per trobar el teu espai en un món cada cop més accelerat.

Prohibir, moltes vegades, no significa protegir. O potser ho podríem llegir a la inversa. Protegir no significa prohibir. Des de l’experiència de ser fill i ser criat en una família, sigui quina sigui la seva composició, una etapa que la immensa majoria de la població ha discorregut, m’ha quedat clar que la prohibició només obre la porta a la imaginació. I la imaginació, moltes vegades, obre la porta a la idealització d’allò que passaria si ens poguéssim saltar la prohibició.

Una qüestió que també ataca a un dels pilars que sostenen tota classe de relacions: la confiança. Prohibir es pot llegir com un falta de confiança: “T’ho prohibeixo per què no confio que podràs prendre la millor decisió”. O també com una manca d’interès: “T’ho prohibeixo per què és més fàcil que explicar el perquè”.

No prohibir, també, és fomentar que hàgim d’aprendre a saber quan dir que no, a qüestionar-nos certes prohibicions i a obligar-nos a educar i a ser educats en esperit crític i en la importància de les decisions que pren un mateix. Seguir la massa quan se l’ha de seguir, però creure sempre en els fonaments i els valors d’un mateix.