Tot és delicte d’odi

Vivim en un temps en el qual és millor callar i no dir res, perquè diguis el que diguis rebràs d’un cantó i de l’altre. El nostre món s’ha polaritzat tant que ets comunista o feixista, no hi ha terme mitjà. I, sobretot, estem en un moment de la història que tota opinió que toqui el moll de l’os pot ser considerada delicte d’odi. Per això, la sàtira i l’humor s’han convertit en l’únic mitjà per dir veritats sense que t’encausin. A priori, és clar. Posaré un exemple aliè a la política per no crear polèmica. Si un escriu afirmant que el Reial Madrid té l’arbitratge de la lliga espanyola comprat, s’arrisca que l’acusin de difamar. Si, per contra, algú agafa una imatge d’un àrbitre i li posa l’escut de la casa blanca amb intel·ligència artificial, està dient exactament el mateix, però sense cap risc. Bé, sí, que el propietari dels drets d’autor de la imatge posi una improbable demanda per usos il·lícits. Això que acabem de dir val igualment pel Carnestoltes, els dies del món al revés, de la crítica a ultrança, fins i tot passada de voltes, protegida per l’humor i per un dret teòricament fonamental com ho és la llibertat d’expressió. Òbviament, algunes de les coses que es fan o es diuen no agraden. Només faltaria que s’hagués de complaure tothom, quelcom del tot impossible en aquest món d’ofesos crònics... Si la dita diu que per carnaval tot s’hi val deu ser per alguna cosa. Tant de bo tota l’energia que alguns posen a silenciar allò que no els agrada la destinessin a fer d’aquest un món millor. Tant de bo un infant innocent mort en una guerra ens regiri prou l’estómac per fer-nos alçar la veu quan cal.