Les màscares

El problema de menjar gelat cada dia és que amb el pas del temps deixa de ser especial. És com anar de restaurant, comprar-se un vestit nou o viatjar per costum. Tot allò que al llarg del temps hem associat a un fet extraordinari que ens permetia sortir de la rutina, a base de normalitzar-ho, deixa de ser únic per convertir-se en part del dia a dia. Aquells que s’ho poden pagar, òbviament. El mateix passa amb els trànsits del calendari. El carnestoltes, època acotada de disbauxa emmarcada entre una societat vigilant i rígida amb allò que es podia i no es podia fer, i una Quaresma estricta i global, que marcava el pas dels dies fins a arribar a la Pasqua, era un glop d’aire fresc enmig del que s’esperava dels altres en col·lectivitats pautades com la nostra. Però com el gelat, els restaurants i els vestits, avui el Carnaval ja no funciona per alleugerir el pes de la pressió social, sinó que s’ha convertit en aquella setmana de vacances escolars que cal omplir amb ganes de gresca. En tinguis o no. Més enllà de mantenir –i per molts anys– les tradicions, i de disfressar els més petits de la casa, cosa que sempre fa una certa gràcia, avui el Carnaval –per a molts– no és més que un tràmit que –això sí– ens dona un cap de setmana llarg –que sempre és d’agrair. Moment de buscar una disfressa que ens faci oblidar qui som, com si no ens vestíssim amb una màscara cada dia de l’any. Potser sí –vist així– que aquests dies tenen sentit per deixar sortir allò que som o que somiem ser. Durant uns dies a l’any, quatre de comptats. La pena és que viure així també ho hem normalitzat.