Demà serà un altre dia

Primer Arévalo, fa uns dies Esteso... i sense voler cap mal a Pajares m’adono com el paisatge emocional de les –cada cop més– veteranes generacions es va desdibuixant. Els referents culturals que enfrontaven apocalíptics i integrats es perden avui a mesura que les joves generacions viuen al marge de les panades de Mòstoles, del lladre del carro de Manolo Escobar i dels –avui impensables– acudits de marietes. Dies de caspa, bombers toreros i d’una certa ingenuïtat, en un món que semblava que encara tenia marge de maniobra. Les referències compartides es van esvaint. El vaixell de Chanquete, les sales de recreatius, els videoclubs i les pipes al pedrisset de la plaça del Poble. El ball hipnòtic de la Sabrina, el cotxe fantàstic, els ratolins de V, els àngels de Charlie i la pel·lícula amb dos rombes del dissabte a la nit. El telèfon amb dial, els genolls rascats, la coca de l’Orelleta –avui tots els nens mengen fruita seca–, la tele en blanc i negre, Aplauso, el nostre bon amic Marco, l’Arale i la Telefira. Les noves generacions no han construït un imaginari propi. No transversal i massiu. I no per manca de capacitat sinó perquè l’espectre del que consumim és global i al mateix temps hiperfragmentat i marcat per un algoritme que et dona el que creu que vols. Mil possibilitats asíncrones. Llum, foc, destrucció. Sense pressa i sense pausa. En un degoteig lent i implacable que no diu una altra cosa que el temps passa i que la mort dels referents generacionals ens deixa una mica més orfes, mentre assumim que tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja.