La suma

Repasso els titulars dels diaris. Llegeixo entre línies allò que sembla que és però no és. El que se sobreentén i el que per molt que t’hi escarrassis no hi ha manera de fer entendre. No hi ha més sord que qui no vol sentir. I mentre basculo entre la incertesa i la incomoditat penso en com ens relacionem i en com mirem de fer passar els missatges per tal que el vent sempre bufi de cara, vingui o no vingui de popa. I per una banda, probablement està bé. Aquella manera de fer supeditada al què diran, al pes de la família, als usos i als costums també ha malaguanyat moltes vides. Tanmateix, l’atomització de la societat fins a conformar ecosistemes d’un sol individu també ens cobra un peatge que veiem cada dia en l’especulació, les trampes al solitari i a treure’ns les puces de sobre i carregar contra qui sigui que tinguem a prop. Per això, quan trobes l’oportunitat d’integrar-te en un equip de treball que funciona, és com si –de sobte– l’aire fos més lleuger i la feina menys feixuga. Quan cada element deixa de banda les arestes pròpies per sumar a favor d’un objectiu comú i compartit. I quan això passa, és molt difícil que les coses no surtin bé. Perquè al capdavall tots tenim potencialitats i mancances, i acompanyar-nos dels altres ens ajuda a posar en relleu allò que podem fer bé i a minimitzar els errors –som humans, és inevitable–. De tant en tant, el món globalitzat, egoista i que veu en la mediocritat una manera de viure –la cara fosca de la virtut aristotèlica– ens dona una alegria i ens demostra que si suméssim més sovint, el nostre dia a dia seria de més bon passar.