Sobirans

Un lloc, un país que vol ser reconegut, ha de saber diferenciar-se, i això només s’aconsegueix mantenint allò que és propi i autòcton. En el cas d’Andorra, la seva força, el seu atractiu, no es basa a imitar models externs, sinó en evolució combinada amb preservar i projectar els elements que la fan única.

L’art romànic, amb esglésies que són joies arquitectòniques, és un patrimoni que parla de la sensibilitat i creativitat d’un poble petit però amb gran profunditat cultural. La natura, amb muntanyes que defineixen el paisatge i la manera de viure, és un símbol que no es pot banalitzar: és identitat, és arrel. La gastronomia és un punt fonamental d’aquesta singularitat: l’escudella o les elaboracions amb productes de muntanya expliquen una història de supervivència i comunitat que avui es converteix en atractiu turístic i cultural. Tenir i defensar institucions pròpies i una veu diferenciada en el concert internacional és clau per no diluir-se entre superpotències i abanderar la sobirania.

La modernitat és necessària, però si es construeix sense memòria, acaba sent superficial. Allò antic, allò autòcton, té un atractiu com és el que dona autenticitat. Andorra ha de reivindicar que la seva identitat no és un obstacle per al progrés, sinó la base que el fa possible. El que fa que el país no es converteixi en una còpia, sinó en un referent amb veu pròpia i singular.