Calla, que no has nascut aquí

Llegir els comentaris que genera qualsevol article mínimament crític a Andorra és un exercici de paciència i, sovint, de nàusea. No falla mai: quan s’acaben els arguments, o fins i tot quan no es tenen, apareix l’obsessió malaltissa per decidir qui pot opinar i qui no. Si ets resident, calla. Si ets andorrà però no has nascut aquí, calla també. I si, a sobre, t’atreveixes a estimar el país amb esperit crític, encara pitjor.

És trist –i fins i tot vomitiu– que l’única resposta d’algunes persones sigui atacar el lloc de naixement o els anys que fa que vius aquí. Ho visc en primera persona en la majoria dels meus articles. Com si estimar Andorra fos una qüestió de genètica i no de compromís. Com si el passaport donés drets morals i la capacitat de pensar vingués amb el certificat de naixement. Personalment, m’enorgulleixo d’Andorra molt més que molts andorrans de soca-rel que només recorden el país quan toca fer tax free, sentir-se exclusius o escopir-hi quan no els convé.

El patriotisme selectiu també és una forma d’hipocresia. El més greu no són els comentaris en si, que a mi, personalment, me la rebufen, sinó el missatge que estem normalitzant: que no es jutja una persona pel que diu o pel que sap, sinó d’on ve. I això és el que estem deixant als nostres fills. Una societat que ensenya a assenyalar abans que a escoltar, a excloure abans que a debatre. Potser el problema no és qui opina. Potser el problema és qui no voler escoltar.