Referents

Hi ha persones que creuen que qualsevol canvi només és fruit del seu impuls i determinació, oblidant que, per pujar al segon pis sempre cal que algú t’hagi deixat abans al replà del primer. Passa especialment en alguns sectors de l’àmbit feminista. Tots els esforços i petites victòries que ens han dut a viure en una societat millorable –segur– però també molt més igualitària que la que van viure les nostres padrines, queden esborronades en un infantil desig de fer veure que la llum va començar quan elles van obrir els ulls. No puc evitar pensar-hi aquests dies, en conèixer la mort de la Maria Pilar Riba Font. Una persona que defugia l’etiqueta però que des de l’escola i des del Consell General va anar obrint portes. Demostrant que no sempre cal cridar per fer sentir la teva veu, des de la política, les entitats, des de casa, des de la feina. Dones referents com la Kima Calbó, l’Angelina Mas, la Carmen Barbero, la Rosa Ferrer, la Montserrat Ronchera, la Isabel Lozano, la Margarida Coll, la Júlia Martínez-Illescas, la Mariona González, la Maitena Manciet, la Magda Marquet o l’Elisenda Vives i tantes altres (la llista és inevitablement incompleta) que lluny de posar-se medalles –i etiquetes– han anat fent passes en favor de la justícia social des del petit espai que els deixava una porta tot just entreoberta. Els referents són importants, i cada pèrdua un sotrac per la memòria col·lectiva. Encara hi ha feina. Afortunadament un grapat de dones continuen treballant amb una altra mirada, però amb la mateixa determinació. Gràcies a les d’ara i a les d’abans. Gràcies per tant, Maria Pilar.