Són ells

Posar el focus en la immigració és sovint mirar-nos en un mirall incòmode. D’una banda, ells: persones que arriben, que marxen, que carreguen silencis i maletes plenes de futur. Massa vegades sense res per necessitat, injustament culpabilitzades, convertides en xifra o en amenaça difusa, invisibles quan sostenen, visibles només quan molesten. De l’altra, nosaltres: els que ens sabem referents, legitimats.

Aquest joc de mirades simplifica una realitat complexa. Els moviments migratoris no neixen del buit, sinó de manca d’oportunitats, d’inestabilitat, de desigualtats persistents. Quan el debat es redueix a una oposició entre ells i nosaltres, el risc és quedar-nos només amb les etiquetes.

Quan ells esdevenen categoria, desapareixen els relats personals, els itineraris vitals i les aportacions quotidianes que sovint passen desapercebudes. El discurs de l’amenaça acostuma a ser més sorollós que el de la convivència, pausada i efectiva.

Potser el repte no és tant gestionar arribades i sortides com assumir responsabilitats més àmplies. Si no volem fugides massives, cal mirar les desigualtats enquistades, els conflictes cronificats o les economies fràgils sense horitzó. Les solucions no són simples ni immediates, però ignorar-les té un cost. Busquem aquest punt entre el nosaltres i l’ells. Deixem els prejudicis i els populismes.