Avançar amb el patiment

La història ens ha ensenyat que els inflexibles pateixen, que sovint acaben malament. Però també ens ha ensenyat que són els únics que la fan avançar. No sé què hi ha de veritat en aquesta doble afirmació que no és meva, sinó extreta d’una lectura de Vicent Partal. Per separat podríem entendre que la primera part està expressada d’una forma pejorativa, deixant-nos un regust més aviat de caire amarg, de patiment i dolor. La segona part, en canvi, ens aporta el final positiu d’aquest patiment i ens fa reflexionar sobre la necessitat de la perseverança i de la resiliència. És a dir, allò de val la pena la lluita constant pel que creuen que és just i, malgrat que sovint el camí és llarg o no tan curt com pensaven, val la pena continuar caminant. I en la ruta un ja sap que es trobarà amb obstacles, ja els coneixen, són els de sempre, els que només busquen destruir; però també és cert que se’n troben d’inesperats. Són grans decepcions dels qui consideraven preparats –o suficientment astuts per trobar les eines–, en qui havien dipositat la confiança que ajudarien a fer el camí, perquè així ho havien dit. I tot plegat acaba sent una ficció, sense saber del cert per quin motiu. I aquestes decepcions són les que fan més mal. Però un cop superat el dol, continua la perseverança, amb pas ferm en una cursa de fons en què al final del camí en surti beneficada la comunitat. No hi ha una altra opció, perquè l’alternativa és aturar-se, i en l’immobilisme les societats mai avancen.