Truans i senyors

L’any 2000 va tenir lloc a Escaldes-Engordany un dels concerts més multitudinaris i apoteòsics que recordo a casa nostra. No, no va ser el del Julio Iglesias –que va ser uns anys abans (1989) i que va requerir mans i mànigues dels organitzadors perquè no s’havia venut tot (ni de bon tros) i el cantant ja havia amenaçat que si l’estadi Comunal no estava ple, ell no sortiria a cantar–. El mític concert de ple fins a la bandera i crits efervescents i entusiastes del públic assistent va ser el de Manolo Escobar. Ni Iglesias, ni Mecano, ni Serrat, i això que el del poble Sec va exhaurir les entrades en poca estona. Com el de l’Escobar, no n’havia vist mai fins aleshores, ni n’he tornat a veure cap més. Dues figures semblants i al mateix temps tan diferents de maneres i de fons –Iglesias i Escobar– sense les quals probablement es fa difícil explicar la música espanyola d’aquell moment –amb permís de la movida– i amb molta més tirada de la que els moderns de l’època haurien volgut. Això sí, si alguna cosa tenien en comú era que les cotilleries es fregaven les mans cada cop que es programava un concert prop de la botiga, perquè els sostenidors volaven per sobre de l’escenari. Els temps estan canviant –ho deia Dylan ja aleshores–, i la prova és que els comportaments plenament acceptats d’aquell moment són avui rebutjats i condemnats de manera unànime. I està bé que sigui així, però no caiguem en el parany de jutjar amb ulls d’avui el que aleshores era considerat normal. De pocavergonyes i de senyors n’hi ha hagut sempre, només que ara els bergants vigilen més i es perdonen menys.