Canvi de parer

A casa nostra hi ha un tema que fa anys que s’està negociant i dels quals sempre se’ns diu que les converses avancen satisfactòriament. Ai las, fa uns dies Lleó XIV, el cap de l’Església catòlica, va rebutjar categòricament qualsevol pràctica que negui o exploti l’origen de la vida, ergo l’avortament. Tant en l’àmbit privat, com en el de la cosa pública, tenim una propensió a omplir-nos la boca de paraules altisonants i declaracions de suport a mantes injustícies, sempre en positiu. Fins que es donen moments de realpolitik com l’esmentat. A aquesta tirallonga m’hi ha dut un paràgraf d’Enric Vila que reprodueixo: “Estaria bé que per una vegada a la nostra història els catalans féssim acte de contrició i reconeguéssim, modestament, que no som ningú al món. De cara al 2026, ens convé molt entendre que el món se’n fot dels nostres sentiments sobre Veneçuela i Palestina. (...) Quatre mossos d’esquadra i quatre pistoles per vigilar carteristes i sicaris no són suficients per anar donant lliçons morals d’humanitat o fer discursos de geopolítica. Adherir-se a moviments i ideologies internacionals dona una falsa seguretat que tard o d’hora es paga”. Salvant les distàncies entre cossos armats i armes, el concepte és exportable al nostre Principat. Cadascú és lliure de posar-hi tots els peròs, altres adverbis, adjectius, verbs i substantius, que vulgui. Perquè per molta predisposició que tinguin a escoltar, o encara que s’hagin prestat a mantenir negociacions, la realitat és que el Vaticà no canviarà de parer. Legalitzar el dret a l’avortament, si és que realment el volem, depèn només dels andorrans.