Hipnòtics

Un partit de futbol no és només esport: és un fenomen capaç de paralitzar per unes hores tot un país sencer. És el matx, l’avantmatx i el post. Quan l’àrbitre xiula l’inici, les crisis semblen suspendre’s i la vida quotidiana es reorganitza al voltant de noranta minuts. És la màgia, o la trampa, d’un espectacle que eclipsa qualsevol altre. Aquí és cultural.

El futbol s’ha convertit en un dominador de les masses. La tensió social, les injustícies o els abusos de les polítiques poden quedar invisibilitzades sota l’eufòria d’un gol. La passió desmesurada és una anestèsia per als seguidors i les aficions: canalitza emocions, però alhora desvia l’atenció. La identificació amb uns colors, amb una bandera o amb una samarreta crea un sentiment de pertinença que substitueix la reflexió crítica, la capacitat d’anàlisi.

Els colors no són objectius: són símbols que activen fidelitats irracionals i fan sentir part d’una comunitat imaginada.

Els mitjans són els primers que amplifiquen aquesta alienació. Cada jugada, cada falta, cada moviment s’analitza i el futbolista es converteix en heroi o en un fracàs. És l’èpica de l’esport. Aquesta que mou muntanyes i hipnotitza espectadors. El futbol no és només joc, és un poderós dispositiu cultural un foc d’artificis, un lloc d’unió social on abocar sentiments i focalitzar-se en el joc tot i el perill de caure en una visió única. Com en l’antic circ romà tot i sense llances.