Neutralitat amb matisos

Andorra sempre ha fet bandera de la neutralitat. Un país petit, discret, especialitzat a no fer soroll i a no aixecar polseguera més enllà de la imprescindible. Una neutralitat gairebé artesanal, polida durant dècades, que ens ha permès conviure entre veïns grans, interessos creuats i silencis calculats. Aquí, no mullar-se no ha estat mai una feblesa, sinó una forma refinada de supervivència diplomàtica.

Per això crida l’atenció que, parlant de Veneçuela, el Govern hagi decidit abandonar –ni que sigui lleugerament com ja va fer amb Ucraïna– aquesta comoditat històrica. En un escenari internacional en què França manté una posició clara i Espanya navega entre equilibris interns, matisos canviants i discursos que s’adapten al moment polític, la ministra Imma Tor ha optat per posicionar-se. Sense estridències, però amb una claredat poc habitual en clau andorrana.

El debat no és tant què s’ha dit, com el fet que s’hagi dit. Perquè quan un país que sempre ha fet de la neutralitat una assegurança vital comença a introduir excepcions, cal preguntar-se si és perquè el context ho exigeix o perquè la neutralitat ja no cotitza com abans. Veneçuela no és un conflicte qualsevol, cert. Però tampoc és habitual que Andorra entri en aquest terreny quan els seus dos principals veïns no parlen amb una sola veu.

Potser no estem davant d’un error. Potser és un pas necessari. Però en un país on la neutralitat sempre ha estat refugi i escut, la pregunta és inevitable: fins a quin punt convé començar a escollir bàndols?