Cada dia

Faig llistes interminables de temes pendents mentre encaixo un got d’aigua entre tasca i tasca, i passejo –passadís amunt, passadís avall– mentre parlo per telèfon. Tot i saber que amb això no n’hi ha prou. És el més possibilista –em dic– d’un dictat de bones intencions que aspira a tenir més cura de la meva salut i reduir el sedentarisme. Tot plegat perquè –ara fa uns anys– em van dir que només allò que fem cada dia genera un canvi tangible. És una dosi de realitat recurrent que m’imposo cada mes de gener quan m’omplo la boca de bons propòsits i fràgils gerronets de llet. No serveix de res comprar llibres que no llegiràs; ni apuntar-te a un gimnàs on no saben quina cara fas; ni continuar veient les pel·lícules estatunidenques doblades si vols aprendre anglès, ni canviar d’hàbits alimentaris cada dilluns si després desfàs el caminet amb les botes de les set llegües quan s’albira el cap de setmana. Al final, l’únic que realment deixa empremta és la gota, petita, constant i insistent dels 365 dies de l’any, durant mesos i anys, fins a arribar a la mítica fita de les deu mil hores que prometen arribar al mestratge. Ens agraden les fotos que mostren els canvis evidents –encara que siguin generades amb intel·ligència artificial– però defugim l’esforç i el procés que cal per arribar-hi. Vivim en l’època de semblar, del filtre, de l’activisme de sofà, d’un món interior fet de bits i likes. De fet, ja fa una estona que estic encantada lliscant tiktoks de gent que endreça casa seva mentre els plats de l’esmorzar continuen sobre la pica de la cuina. Vaig a beure un altre got d’aigua i m’hi poso.