Qui truca?

Recordo el telèfon de casa de quan era petita. Gris i inamovible de la tauleta a tocar del racó del sofà on sempre seia el meu pare. Els dissabtes al matí, quan els meus pares no miraven, un dels meus pecats secrets era el de trucar al telèfon horari. Lliscava el ditet pel dial i una veu despenjava amatent i em deia allò de “en escoltar el senyal seran les deu hores, vint-i-tres minuts i 30 segons... biip. I ràpidament penjava, donant-li voltes a quina mena de feina podia ser aquella d’estar a l’altre costat del telèfon a l’espera que algú tingués el neguit de saber si ja era hora de dormir. Però el telèfon era molt més que allò. No s’hi podia parlar ni gaire estona ni per no res. El telèfon era per passar encàrrecs i –sobretot– per donar o rebre males notícies a partir de les deu de la nit, que era més barat. A l’adolescència qualsevol noieta de 15 anys somiava a tenir un supletori de fantasia a la seva habitació i poder parlar amb les amigues que acabava de deixar a la plaça –davant la incomprensió materna–. El mateix que em passa ara amb la meva filla. Tot i que ella ara té el seu mòbil i ha après a viure a través de la pantalla com una extensió del seu cos. Ric per sota el nas, quan –entre amigues– s’aconsellen sobre què dir o quina foto enviar a l’amor etern de la setmana, i penso que valents que eren aquells que gosaven trucar-te a casa quan sabien que a l’altre costat de l’aparell hi hauria el teu pare, o encara pitjor: la teva germana petita que esbombaria cridant: Noeeeeee un noi al telèfon que demana per tu... Aleshores, com ara, el telèfon tenia la intimitat d’un aquari.