Realitat que pateix

Ferran Mascarell, exregidor de Cultura a l’ajuntament de Barcelona i exconseller del mateix ram de la Generalitat de Catalunya, manifesta en una recent entrevista a Vilaweb que “si els partits no pensen, la realitat no progressa. Si els partits no posen un projecte damunt la taula i la gent no el fa seu, la realitat pateix”. L’afirmació m’ha semblat prou encertada per descontextualitzar-la, és a dir, treure-la del context en el qual ell l’emmarca, i traslladar-la al nostre context, el que vivim com a país en una època d’impàs sense saber gaire bé cap a on anem. No sabem què fer mentre els països de la Unió Europea decideixen sobre l’acord d’associació que volen tenir amb nosaltres, quan nosaltres ni tan sols sabem si el volem tenir o no. No sabem què fer per frenar una inversió estrangera que ens ha portat molt diner, però que ens aboca a una crisi ben propera, el pa per avui i la gana per a demà. No trobem la fórmula per frenar la crisi de l’habitatge que expulsa molta gent del país, començant pels nostres fills –els de la classe mitjana, vull dir–, que no poden/podran accedir a un lloc on viure. Encallats en un bucle d’enormes dimensions en què regna la desorientació, la pèrdua de perspectiva i un funcionament per inèrcia que impossibilita que la realitat progressi, en paraules de Mascarell. Alguns aposten perquè aquest 2026, cap a final, hi hagi convocatòria electoral. És possible, però el que no tinc clar és que això resolgui alguna cosa amb la quantitat de realitats que tenim patint damunt de la taula.