Vot i representació

Fa pocs dies sabíem de la proposta de Concòrdia per donar més importància al Consell General i per canviar la forma d’elecció dels consellers parroquials més enllà del l’estructura de partit. Cadascú pot tenir una opinió sobre aquesta qüestió, però és evident que hi ha una tendència creixent i generalitzada al món occidental cap a la desafecció política. Podríem trobar molts factors que expliquin aquesta desafecció, que cada vegada té més conseqüències en l’augment de l’abstencionisme, però n’hi ha dues que penso que són fonamentals. La primera és la sensació que té el ciutadà que per molt que exerceixi el dret a vot, el seu poder de decisió té poca transcendència en el rumb polític local i nacional. La manca de l’hàbit de referendar les decisions i de fer una democràcia que no sigui només votar cada quatre anys és la base d’aquest problema. I l’altra penso que té molt a veure amb la partitocràcia. El tancament de files dels partits sense veus pròpies que surtin de la línia marcada, cosa que a Andorra és més trista perquè sovint hom vota la persona, malgrat que aquesta ja és només un número en una estructura més gran que decideix. Si a tot això hi sumem la forma de construir les majories nacionals i parroquials, pot fer que al final el ciutadà se senti cada vegada més allunyat de la política que regeix la seva vida. I sense ciutadans que votin no hi pot haver democràcia. Per tant, és evident que d’una manera o d’una altra cal començar a (re)pensar quines són les millors formes per representar la societat i que, al mateix temps, aquesta se senti realment ben representada.