Cap i peus

En una setmana haurem liquidat l’any i encetat un de nou. Un nou calendari sobre la taula. Agendes per estrenar –aquells que encara ens arrapem al paper–, nous propòsits per dinamitar els propers quinze dies. A l’espera que arribin els Reis i acabin d’esbombar l’economia familiar. Punt a part. L’any nou començarà el set de gener, a mitja setmana. Com si arribés amb el peu canviat. Carregat d’expectatives i amagant sorpreses que ens anirà desvetllant a mesura que passin els mesos. Un any en què algunes coses no sembla que hagin de canviar. La legislatura seguirà el seu curs, els estirabots també. L’economia anirà fent caminet, amb guanys i pèrdues repartides a l’atzar –com sempre ha estat–. Cops de sort, malalties, enamoraments i desenganys. Fins que arribi la primavera i comencem a sospirar per les vacances, que passen rabents i sembla que no arriben mai. Quatre setmanes de sol i platja, de muntanya, de desconnexió –per a qui les pugui fer–. I tornarem bronzejats –o no– i amb la sensació que alguna cosa no acaba d’encaixar en aquest ritme absurd. Però no tindrem gaire temps per pensar-hi amb la rentrée. Amb llibres nous i olor de tinta. Finals d’etapa per a alguns, inicis escolars amb plors i llàgrimes de cocodril per als més petits. I les flors grogues obriran la porta de Tots Sants i dels panellets –i de les carbasses–, i amb quatre passes més un nou Nadal s’obrirà camí. I tornaran les corredisses, i la neu, i les compres, i els versets dalt de la cadira. Encara no ha arribat i és com si ja el coneguéssim, aquest 2026 desconegut, que amaga sorpreses sota el vel de la previsibilitat.