Pau, amor i seny

Arriba Nadal i, com cada any, el país s’omple de proclames de convivència mentre la política continua funcionant com una fondue deixada al foc massa estona: espessa, enganxosa i amb una olor que costa dissimular. El Govern anuncia obres majúscules amb calendaris tan elàstics que ja formen part del nostre folklore hivernal, i l’oposició contraataca amb discursos que semblen redactats pensant més en la repercussió a xarxes que en el benestar real de la gent. És l’etern ballet: uns fan veure que governen amb visió estratègica i els altres fan veure que fiscalitzen amb profunditat, i el resultat és un país que avança amb la mateixa alegria que una llevaneu avariada. Mentrestant, la neu cau i sembla que el turisme hagi de ser, un any més, l’ungüent universal que tot ho cura: pressupostos coixos, infraestructures que criden auxili i un model de país que es revisa sempre l’any que ve. Però la crispació creix, entre baralles de cap de setmana i discursos que reclamen serenor mentre alimenten la foguera del soroll. I per si faltava decoració nadalenca, cada partit aprofita l’ambient festiu per penjar el seu ornament dialèctic, sovint tan buit com brillant. Així que, ja que és temporada de miracles, no demano estrelles ni encens: només que els nostres dirigents facin un esforç titànic per practicar el que prediquen. Una mica de pau, una mica d’amor i, sobretot, una ració generosa de seny, que d’això últim anem més escassos que de places d’aparcament un dissabte de neu. Que tinguin un molt bon Nadal.