La festa

Procés de descompressió després de dies intensos, un procés necessari per afrontar el dia a dia perquè no sempre es pot fer la festa. Afortunadament, aquesta –la festa– ens ve marcada pel calendari, una herència que encara ens queda de quan érem una petita comunitat rural i que ha sobreviscut, no pas sense penes i treballs, a la societat moderna industrial i capitalista. La clau segurament està en la definició del concepte de comunitat, en què cadascú aporta el seu gra de sorra en funció de les possibilitats i així, gra a gra, es va construint una identitat col·lectiva que fa possible finalment fer la festa. Manta vegada he repetit fins a l’extenuació la necessitat que la tradició, amb els seus elements festius, es mami de ben petit, perquè és així com de ser un joc passen a ser l’essència mateixa de l’existència. “La infància ha de ser un element cabdal per a l’entesa de les tradicions, del folklore, del ritual...” La frase no és meva, sinó de Nil Rider, i no hi puc estar més d’acord. És a dir, viure-la des de petit. Tota la resta és un a més a més que, per a bé o per a mal, acaba desembocant en la mercantilització i institucionalització de la festa. I aquesta és una feina i alhora un repte imprescindible per establir bé els fonaments: el futur de tot el que fem els que treballem en el món de la cultura popular, sens dubte, passa per un arrelament profund que parteix de la infantesa. Abans no arribin les celebracions de tot el període nadalenc, endinsar-me en la lectura del darrer dels llibres de Jean-Jacques Rousseau, Els somiejos del passejant solitari –en la darrera de les traduccions al català de Glòria Farrés–, m’ajudarà en aquest procés de descompressió tan necessari com vital.