La febre immersiva

Ben aviat arribarà a Andorra Van Gogh Alive, una “experiència immersiva” que promet “transformar les obres de Vincent van Gogh en projeccions de gran format que combinen imatge, música i llum, per oferir una aproximació sensorial i accessible a tots els públics”. Aquesta mena d’activitats s’han estès per tot arreu amb una rapidesa sorprenent i, tot i l’atractiu innegable, cal preguntar-se què aporten i, sobretot, què sacrifiquen. Perquè, per començar, el primer que se sacrifica és allò essencial: l’obra d’art real, la textura i la pinzellada, que són substituïdes per projeccions tan vistoses com allunyades de l’original. També hi sol haver una simplificació del relat sobre la vida de l’artista amb tòpics fàcils –el geni turmentat, la vida truncada–, deixant l’espectador amb una versió biogràfica superficial però amb moltes fotos per pujar a les xarxes (al cap i a la fi, l’únic que compta avui dia). A això cal sumar-hi que el preu per accedir a aquestes propostes és sovint comparable, o fins i tot superior, al que costa l’entrada a un museu que conté peces autèntiques. La tecnologia pot ser un bon mitjà, però quan esdevé finalitat en si mateixa el resultat és una buidor en què es confon emoció instantània amb experiència cultural, perquè amb tanta fascinació immersiva difícilment es fomentarà una relació profunda amb l’obra. En aquest context, potser caldria reivindicar, de nou, el valor d’observar un quadre... encara que no s’hi pugui fer scroll.